Canvi generacional a l’empresa familiar

JAN ANDREU. Gerent de Garatge Andreu i membre del Consell Assessor de Fòrum Carlemany. Parlar de canvi generacional en l’àmbit d’una empresa familiar i fer-ho des d’una perspectiva sincera és difícil. És difícil perque pot semblar que defenses una o altra generació en funció de a quina pertanyi’s tu. Per parlar-ne amb sinceritat i professionalitat t’has d’intentar allunyar de les emocions. Les emocions son males conselleres quan es tracta de parlar del futur de les empreses. Però tot i que son males conselleres també son imprescindibles, per que nosaltres, tots els que tenim responsabilitats empresarials estem carregats d’emocions.

Per mi parlar de canvi generacional vol dir parlar de formació, d’esforç, de respecte, d’oportunitat, de contundència i de coneixement de gestió. Sis característiques que es lliguen unes amb les altres per fer un conjunt de qüestions cabdals.

De formació per que és imprescindible que aquell que tindrà la responsabilitat d’agafar el relleu estigui perfectament format en allò que ha d’afrontar des d’una perspectiva moderna i actualitzada. Mirant al futur i, també, tenint en compte el grau d’experiència que por aportar l’històric i el passat. La formació i el coneixement d’altres realitat empresarials és bàsica per saber afrontar les dificultats que la nova responsabilitat com a líder d’una empresa  representa. Quan parlo d’esforç vull dir també experiència fora de l’àmbit familiar. Ha d’haver picat pedra en altres feines que l’hagin fet créixer en capacitats i, per què no dir-ho, en autoestima.  La persona que tindrà la responsabilitat de liderar una empresa familiar ha d’haver estat capaç de trencar el cordó umbilical del negoci i  treballar per altres. De sortir-se’n i de saber que té un valor en sí mateix. Això li dona la credibilitat i el bagatge personal necessari per ser un interlocutor vàlid allà on vagi i, això mateix, el converteix en una persona necessària per portar les rendes del propi negoci.

La categoria de fill no és, per sí mateix,  un aval de capacitat professional. Cal saber, i això també costa molt, que per molt que ens l’estimem,  un fill no sempre és la millor opció per portar la gestió d’un negoci. A vegades cal acceptar que  el fill propi no és el candidat ideal i que, per assegurar el patrimoni i la rendibilitat de l’empresa, cal buscar una gestió professionalitzada fora de l’àmbit familiar… Això costa i es fa molt dolorós per ambdues parts: pel pare que veu una impossibilitat real de capacitats i pel fill que se sent menystingut com a líder .

També és imprescindible el respecte per la generació sortint.  Cal acceptar les diferències d’una i altra no com valors enfrontats sinó com oportunitats de crear sinergies i de que es converteixin en un actiu fent-les complementàries. Això costa. Costa molt i s’ha de ser generós: uns i altres. Només des de la generositat mútua, la complementarietat pot ser una realitat i donar fruits productius a l’empresa.

L’enfrontament desgasta i és profundament tòxic.  Plantejar-se aquest respecte mutu como una oportunitat per créixer és també un dels punts claus que per mi ha de tenir el relleu generacional. És una oportunitat molt valuosa tenir per dalt i per sota aquells que vinculats amb lligams molt forts al nostre projecte.  Saber cedir el relleu sense xantatges i de manera despresa és un símbol d’intel·ligència i maduresa que no sempre és fàcil. Aquesta oportunitat de coneixement no s’ha de confondre mai amb una voluntat de copiar el model del pare. És un greu error pensar que cal seguir amb un patró que ja ha complert una etapa. No cal trencar-la; només cal saber liderar amb criteri i coneixement propi, utilitzant allò que sigui imprescindible i canviant o modificant tot el que es necessiti.  I, per poder-ho fer, és necessari, sens dubte, contundència i seguretat:  saber posicionar-te i mostrar-te segur sabent que això pot portar a enfrontaments. Els enfrontaments no son productius si son gratuïts però a vegades cal deixar les coses molt clares i ser contundents per evitar fractures i ferides innecessàries i perilloses tan a nivell empresarial com a nivell personal.

I, finalment, plantejar-se que hi han alguns instruments de coneixement de gestió  formals i professionals  efectius que poden ajudar en aquest procés a fer les coses més fàcils en el present més immediat i per les futures generacions a on els percentatges dels protagonistes aniran disminuint. A mi sempre m’ha semblat una bona idea l’assessorament d’un conseller extern retribuït que ajudi en aquest trajecte i que faci d’enllaç entre pare i fill i ajudi a establir, escriure  i formalitzar un protocol consensuat per les dues generacions a on es posi per escrit les voluntats de cadascú i els objectius de l’empresa.

Però bé, una empresa és una aventura apassionant i, com moltes vegades passa també quan els nostres fills fan als reis, la realitat és diferent a totes les cases i no hi han fórmules màgiques. I ara que ja m’he fet gran penso que tampoc  està malament que sigui així.

Jan Andreu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *