Sentia fa poc, en un podcast, una anècdota que em va convidar a reflexionar i us vull compartir.
Un home empresonat explicava l’angoixa que li generava pensar que ben aviat podria sortir de la presó. Havia aconseguit sentir-se lliure a dins i temia perdre aquella sensació en tornar a una vida a fora.
I és que, aparentment, els lliures som nosaltres: els que circulem pel carrer, ens movem, entrem i sortim… Però, què l’havia portat a sentir-se lliure estant tancat? Ens sentim lliures, els que vivim «en llibertat»? O potser hem caigut en una presó invisible, dictada per tot allò que la nostra ment ens diu que hem de fer i com hem de ser?
És ben cert que anem corrent d’un lloc a un altre, d’un tema a un altre, amb l’agenda ben plena. Dins i fora de la feina: viatges, conferències, formacions, convencions, activitats extraescolars, celebracions... No fos cas que ens quedés una estona buida, o en silenci, en què poguéssim notar com ens sentim realment.
El podcast continuava, i una afirmació em va fer reaccionar: «La presó del dia a dia no té murs, té hàbits». Però si jo soc una persona activa, productiva, pràctica... M’agrada aprofitar el temps.
I és cert que hi ha hàbits que ens fan molt de servei, que necessitem i que ens agraden. Però aquella reflexió em va fer prendre consciència de com hem incorporat una manera de fer, de viure, en què tot ha de tenir una utilitat, un objectiu. I el discurs intern comença a trontollar quan t’adones que fins i tot en el nostre temps «lliure» ben poc s’estila fer les coses perquè sí.
M’atreveixo a afirmar que no només ens costa deixar espais buits, també ens costa deixar-los buits de finalitat.
Enmig d’aquesta reflexió vaig recordar com els especialistes en educació insisteixen als pares que deixem temps als nostres fills per avorrir-se. Exposen que aquests moments sense estímuls poden afavorir la creativitat. I de nou la interpel·lació: i nosaltres, els adults, quant de temps fa que no ens avorrim?
És aquesta invasió d’eficiència el que ens controla la vida? Potser només quan no li posem límits. Ens fa falta plantar-li cara i recuperar el simple fet de gaudir d’una estona, sense la necessitat de justificar-ho ni d’esperar-ne cap resultat.
I si provéssim, un dia qualsevol, d’aturar-nos un minut abans d’arribar a casa, davant d’un parc o d’una vista bonica, per «només» mirar.
Potser un altre dia podem agafar paper i bolígraf i escriure divagacions, sense objectius, sense pretext, sense data de lliurament... per «només» buidar.
I, un altre dia, provar de seure al sofà sense mirar el mòbil, ni la tablet, ni la televisió... per «només» estar.
Perquè no cal renunciar a l’eficiència; potser cal aprendre a no ser eficients en tot.
I, de mica en mica, a poc a poc, guanyar terreny de llibertat.
Paula Arbós, de l’empresa Bellapart i coordinadora del grup de benchmarking de Direcció Comercial