Prospectiva

M’apassiona el món que ve. El món que veiem que s’acosta des de ja fa uns anys. Que sovint sentim que tenim molt a prop, que ja és aquí, i ho reconeixem i ens exalta i, en altres casos, pensem que encara tardarà uns anys a arribar, que han de canviar moltes coses perquè puguem tenir lloc per aquest món que ve, per construir-lo, per acceptar-lo, per deixar-lo transformar-nos, per estar tecnològicament preparats, per ser socialment prou madurs. M’apassiona quan penso que potser no som prou conscients de la transformació absoluta, radical, profunda, que vivim, mentre la vivim, i també m’apassiona quan observo, al mateix temps, la capacitat enorme amb la qual ens hi anem adaptant cada dia mentre s’esdevé.


La transformació digital, la quarta revolució industrial, l’economia circular, la mobilitat elèctrica, connectada i autònoma, la intel·ligència artificial, el blockchain, el 5G, les smartcities, la internet de les coses, la realitat virtual, la realitat augmentada… Un món hiperconnectat i completament monitoritzat, amb una capa de tecnologia i intel·ligència omnipresent. Avenços que vénen, vindran, arriben, ja són aquí…, i que canviaran per sempre la nostra percepció de la quotidianitat. Les relacions personals, laborals, la vida urbana, la societat, la política, l’art, l’economia, els negocis, les empreses…, tot, canviarà i canvia amb aquest tam-tam tecnològic.


De l’1 al 5 d’abril ho vam poder comprovar a la Hannover Messe. El Centre Tecnològic Eurecat vam ser a l’estand d’ACCIÓ juntament amb 12 empreses catalanes. La Hannover Messe és la fira més important del món de la indústria 4.0 amb unes dimensions del tot inabastables: 6.500 expositors, més de 30 pavellons i 220.000 visitants. És el doble que el Mobile World Congress. Allà vam poder veure, tocar, i constatar que aquest canvi serà el repte dels próxims anys, que la transformació de la indústria, les ciutats i la societat, serà (és) una realitat.

Una onada que sabem on ens agafa però que no sabem on ens deixarà. Materials d’altes prestacions, sistemes intel·ligents, màquines que aprenen, cobots, automatització massiva de processos, integració de sistemes de producció i d’informació… De tot el que vaig poder veure, en destaco un moment, un gest. A la Hannover Messe vaig poder fer la meva primera encaixada de mans amb un braç antropomòrfic sensoritzat, que, en percebre la meva mà, va correspondre’m. Vaig encaixar moltes mans aquells dies i aquella era (pràcticament) una mà com totes les altres. Amb el seu palmell i els 5 dits amb totes les seves falanges. La sensació va ser estranya només un segon. El temps que va tardar el cervell va fer el click i normalitzar-ho.


Ja portem uns anys robotitzant: substituint mans i cames de treballadors per manipuladors i vehicles o sistemes de transport automàtic cada cop més sofisticats. El moment (cadascú tindrà el seu) havia d’arribar. En els darrers anys ja ha irromput la robòtica col·laborativa, amb la qual els operaris i els robots poden cooperar per realitzar certes tasques conjuntament. I aquest és un àmbit molt concret d’avenç tecnològic. Al costat dels robots, nous sistemes de visió substitueixen els ulls i ajuden als robots a situar-se, detectar i evadir obstacles, decidir a on i com cal recollir un objecte. I alhora, de mica en mica apareixen solucions basades en intel·ligència artificial. Petits cervellets entrenats i preparats per resoldre certs algoritmes concrets, situacions específiques: manteniment predictiu, optimització de rutes, predicció de la demanda, sistemes de suport a la decisió… Comencem doncs també, a substituir cervells i a col·laborar amb cervells artificials. I la substitució de mans, cames, ulls i cervells biològics per mans, cames, ulls i cervells artificials, és irreversible. I la transformació digital, la quarta revolució industrial, és la combinació de totes aquestes transformacions concretes amb els sistemes d’informació integrats, aplicant algoritmes en temps real a la presa de decisions, automatitzant processos sistemàtics i processos decisionals.


Els robots, les intel·ligències artificials, seran més ràpids (ja ho són), més llestos, més hàbils, més savis, més forts, més flexibles, més adaptatius … i també, més creatius. Innovar, a les empreses també ho faran les intel·ligències artificials. Llavors, si no podem treballar amb les mans i les cames perquè les d’un robot són més eficients i no es cansen; si sabem que les computadores acabaran essent una alternativa fiable i més completa, àmplia i precisa, als nostres cervells…, quin espai quedarà a les persones, per treballar? Què podrem aportar al mercat laboral? Quins talents no són substituïbles?
M’apassiona el món que ve, el món que estem construint, que vivim i que viurem mentre puguem. Perquè en som actors (humils) i espectadors a la vegada. Perquè el canvi tecnològic és implacable, innegociable, i esclafarà moltes rutines, creences, conviccions, que avui són inherents a la nostra condició i circumstància. I perquè al mateix temps anem assumint els canvis i, de fet, molts d’ells, som capaços de comprendre’ls, integrar-los i gaudir-los mentre s’esdevenen. També em preocupa el món que ve. La tecnologia sempre és una arma de doble fil i tots els avenços comporten, petites o grans, noves amenaces. En sóc conscient però aquest és un altre article.


Les meves conclusions de la Hannover Messe són tres. 1) El món que ve ja és aquí. El vam veure, el vam tocar. No és fantasia ni ciència-ficció. 2) Els big players són enormes, més grans que alguns països, i al seu voltant l’avantguarda tecnològica canvia ràpidament i és un pol d’atracció de talent. 3) No hem perdut el tren. Tenim el repte de seguir essent competitius en aquest nou ecosistema i, podríem tenir millors cartes (i pitjors), però podem fer-ho.


Ampliant el focus, penso que el segle XXI és un segle on sorgiran noves preguntes existencials que s’afegiran a les preguntes existencials de sempre. ¿Què diferencia els humans dels robots? Què diferencia els humans de les intel·ligències artificials? Preguntes que ens remeten a l’essència d’allò que és únicament humà. ¿Què tenim els humans que només tenim els humans? O molt més simple: ¿Què som? Tot el que pugui fer o pensar un humà ho podrà fer o pensar un robot. La reflexió haurà de ser com a mínim igual de profunda que el canvi que viurem. Crec que serà bo –tractant-se d’identificar justament l’essència de l’ésser humà- que les humanitats guanyin rellevància; la filosofia i l’ètica tindran un paper important, n’estic convençut. Penso que ens haurem de fixar en les activitats que és difícil que pugui reproduir un robot malgrat ser factible replicar-les tècnicament.

Tasques essencialment humanes que parteixin i es desenvolupin des de valors i habilitats humanament insubstituïbles. Segurament caldrà (i apareixerà) alguna paraula nova per definir-ho. Haurem de fixar-nos en verbs com educar o cuidar, per exemple, i les professions i col·lectius que conjuguen aquests verbs. Professors, educadors, infermeres, cuidadors…, professions on la sensibilitat, presència, motivació, empatia, emoció, passió, compromís són elements imprescindibles per fer una bona feina. Professions que treballen amb el material humà més sensible que tenim: els nostres fills, els nostres avis, els nostres malalts. Aquells que més estimem.

Guillem Quintana, PhD
Director de desenvolupament de negoci industrial d’Eurecat
Gerent d’Eurecat Girona
Professor associat de la Universitat de Girona
i Membre i ex coordinador del grup de benchmarking Enginyeria R+D+I