La col·laboració entre empreses locals té sentit en un món globalitzat?

Fa anys que sabem que la globalització i la internacionalització formen part de la dinàmica i evolució d’una gran majoria de les empreses del nostre territori. La necessitat d’una millora productiva, un increment de la facturació i la reducció de les despeses, esdevenen eixos principals de les línies estratègiques.

L’estudi històric ens indica que a mesura que els mercats es globalitzen, que les xarxes de transport i les vies de comunicació s’agilitzen, la competitivitat local disminueix. Però si totes les empreses poden tenir a l’abast una xarxa estructurada per cobrir qualsevol necessitat, independentment d’on es trobi, quin és l’avantatge competitiu real?

Un nou enfocament és necessari, ara ja no només es tracta de reduir costos per competir en preu, com es feia en el passat: rebaixant les despeses d’unes instal·lacions, d’una mà d’obra o comprant allà a on existeixi una millor oferta. El coneixement específic, la innovació, la motivació i les relacions entre empreses són factors clau per a la competitivitat en un entorn altament dinàmic i en constant evolució, com l’existent.

Com molt bé explica Michael Porter en Clusters and the new economics of organitzation mantenir l’avantatge competitiu en una economia global recau cada vegada més en aspectes locals: el coneixement, les relacions i la motivació, factors que els rivals distants no poden captar.”

Les accions internes de les empreses es tenen en compte a l’hora de gestionar una empresa, però sovint oblidem les activitats fora de l’empresa (clients, proveïdors, centres tècnics, universitats…) que juguen un rol primordial en la subsistència de l’empresa.

El concepte d’agrupació o cooperació entre empreses representa una dinàmica natural en aquestes. En el marc d’una proximitat geogràfica es troben concentrades empreses i institucions d’unmateix sector que estan interconnectades en la seva activitat. Una col·laboració catalitzada per la presència d’universitats, centres de recerca i formadors especialitzats que possibiliten la creació i el flux de coneixement específic.

La pregunta no triga a aparèixer: és possible col·laborar amb els nostres competidors? La realitat ens mostra que aquesta col·laboració no és fàcil, que convé estar protegits a diferents nivells (sense oblidar la generació de coneixement). I tot i que en alguns casos no serà desitjable, convé competir entre nosaltres per poder seguir col·laborant al màxim nivell. Únicament potenciant el binomi competir & col·laborar podrem esdevenir competitius a mitjà i llarg termini.

Aquest binomi, però, requereix cert pensament crític per part de les empreses per tal de no caure en el parany d’una competició o una col·laboració excessiva. El professor Alexander Calandra, de la Universitat de Washington, ens explica què és el pensament crític amb una anècdota:

«Fa temps em va trucar un col·lega per preguntar-me si estaria disposat a fer d’àrbitre en la qualificació d’un examen. Semblava que ell estava decidit a posar un zero a l’estudiant per la seva resposta a una pregunta de física, mentre l’alumne reclamava la màxima puntuació. El professor i l’alumne es van posar d’acord a sotmetre la qüestió a judici d’un àrbitre imparcial, i jo vaig ser l’escollit.

Vaig anar a l’oficina del col·lega i vaig llegir la pregunta que deia així: “Expliqui com determinar l’alçada d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre”. La resposta de l’estudiant deia així: “Porti el baròmetre a la part més alta de l’edifici, lligui una corda llarga al baròmetre, faci baixar el baròmetre fins al carrer, pugi de nou i mesuri la llargada de la corda utilitzada. La llargada de la corda correspon a l’alçada de l’edifici”.

La resposta és molt interessant, però es mereix l’estudiant que es reconegui la resposta? L’alumne tenia un bon argument per reclamar la màxima puntuació, ja que havia respost de forma correcta i completa. No obstant això, si reconeixia la resposta, implicava que l’alumne obtindria una puntuació elevada en el curs de física. Una qualificació elevada certifica que l’estudiant té un gran coneixement de física, però la resposta a la pregunta no confirmava que fos així.

Amb aquest dilema en el cap, vaig suggerir que l’estudiant tingués una segona oportunitat per respondre a la pregunta. No em va sorprendre que el meu col·lega hi estigués d’acord, però sí em va sorprendre que l’alumne acceptés d’immediat. Així doncs, vaig donar sis minuts a l’estudiant per respondre la pregunta, amb l’advertència que la seva pregunta havia de demostrar coneixements de física. Quatre minuts van passar i l’estudiant no va escriure res. Li vaig preguntar si desitjava rendir-se, ja que jo havia d’anar a fer classe en un altre lloc, però ell va dir que no, que no es rendiria, que tenia moltes possibles respostes i que estava pensant quina d’elles era la més encertada.

En el minut següent va escriure ràpidament la resposta. Era aquesta: “Porti el baròmetre a la part més alta de l’edifici. Deixi caure el baròmetre mesurant el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després utilitzant la fórmula c=1/2at2 (la distància en caiguda equival a la meitat de l’acceleració pel quadrat del temps transcorregut), calculi l’alçada de l’edifici”.

En aquest punt vaig preguntar al meu col·lega si estava disposat a rendir-se. Ell va fer la concessió i jo vaig puntuar l’alumne amb quasi la màxima puntuació. Quan sortia de l’oficina del meu company, vaig recordar que l’alumne havia comentat que tenia diferents respostes al problema. “Ah sí —va dir l’estudiant—, hi ha moltes formes de saber l’alçada d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre. Per exemple, un podria treure un baròmetre en un dia assolellat i mesurar l’alçada del baròmetre, l’amplada de la seva ombra i el llarg de l’ombra de l’edifici i emprant simple proporció, determinar l’alçada de l’edifici”.

“Bé —vaig dir—,i les altres?”

“Sí —va dir l’estudiant—, hi ha una forma de mesura que a vostè li agradarà. En aquest mètode vostè agafa el baròmetre i puja les escales. A mesura que puja, col·loca el baròmetre sobre la base de cada escala, marca amb un llapis l’alçada i torna a col·locar el baròmetre en la marca, fins a arribar a l’alçada del següent pis. La suma dels pisos li donarà l’alçada de l’edifici en unitats baromètriques. És un mètode molt directe”.

“Clar que si desitja un mètode més sofisticat pot lligar el baròmetre a una corda, fer que oscil·li com un pèndol i determinar el valor de g (l’acceleració de la gravetat) a nivell del carrer i a nivell del punt més alt de l’edifici”. Finalment —va concloure— si no em limiten a respostes físiques el problema, existeixen moltes altres respostes, com portar el baròmetre al primer pis i colpejar la porta del conserge. Quan ell obri la porta vostè li diu: Apreciat senyor conserge, aquí tinc un baròmetre. Si vostè em diu l’alçada de l’edifici jo li dono aquest baròmetre…” » Font: Adaptat de Current Science (1994) 

Així doncs, gràcies al pensament crític podrem mesurar el nivell de col·laboració i competició necessari en les nostres relacions entre empreses, centres tècnics i universitats. I fer possible que l’avantatge competitiu creixi i es mantingui a mitjà i llarg termini.

Convé remarcar finalment, que una bona cooperació entre empreses i entitats només es podrà dur a terme fonamentant les trobades i la comunicació entre empreses, fent que el pilar bàsic de la confiança vagi creixent. Com tots els membres del Fòrum Carlemany sabeu, col·laborar i formar part activa del conjunt és imprescindible per suscitar el crèdit entre els participants, de cares a mantenir futures cooperacions.

Alexandra Barrio

Coordinadora del grup de Benchmarking Enginyeria R+D+i de Fòrum Carlemany