ddd

Empresars i emprenedors, esforç, valors i il·lusions

A casa vam tenir una empresa des d’un any abans que jo nasqués, des del 81, fins al 2008-2009. Vaig ajudar-hi tots els estius des dels 14 anys fins que vaig acabar la carrera. Feia el que fes falta. Repartidor, torero, mosso de magatzem, dependent a la botiga, muntador, reparacions a casa del client…, era època de vacances i anava substituint els treballadors que s’agafaven uns dies. Vam arribar a ser 13 o 14 als millors moments de l’empresa. Ens dedicàvem a les instal·lacions ramaderes per al sector porcí i a la venda i distribució d’articles agrícoles, ramaders i d’animals de companyia i granja a minoristes de la província. Malauradament, en un moment donat, la millor decisió que podien prendre el meus pares després de tants anys i esforços era la de tancar. I així ho van fer.

Arribo a casa de la trobada anual del Fòrum Carlemany amb el cap bullint. El debat ha estat dens i algunes coses que s’hi han dit m’han quedat rebotant pel cervell. Dec aquest article a la Maite de fa molts dies, i d’avui no passa. A la feina darrerament estem molt absorbits amb la fusió de centres tecnològics catalans i a Ascamm Girona (ups… Eurecat Girona) anem de bòlit i no he pogut dedicar-me ni a pensar de què podria anar el meu article. Bé, ara ja ho tinc, crec.

No. No sé en què s’assembla un empresari a una gallina coixa que cada dia pon dos ous blancs, un de ros, i que és amiga d’una girafa albina. Ni idea. Però sí que opinaré sobre aquesta aversió a la figura de l’empresari, un dels temes que va sortir a la taula rodona. A casa, potser pel fet d’haver tingut l’empresa, aquest debat ja havia sorgit. I també havíem parlat de l’empresari en contraposició amb l’emprenedor. L’empresari, vist com l’explotador, l’especulador, el dictador que vol dominar el món i acumular diners. L’emprenedor, vist com l’apassionat, l’aventurer, el geni que vol seduir el món i generar felicitat al seu voltant. Recordo alguns exemples televisius on el clixé estava perfectament establert: al Club Super3, el senyor Pla era l’empresari avar, maligne, gris i lleig. I a Ventdelplà, la sèrie, l’empresari —que precisament es dedicava al sector ramader— era el més dolent de tots. I els joves que obrien una cooperativa, els més compromesos, dinàmics i ecològics, l’autònom veterinari, el més sensible i guapo, i els andalusos del bar, els més simpàtics i bona gent.

Ja fa uns anys d’això, però en aquest debat opino que 1) avui encara existeix aquesta mena d’aversió als empresaris i 2) la diferència entre l’empresari i l’emprenedor, com a conceptes similars amb denotacions oposades, és l’èxit —sostingut en el temps, si voleu. Jo crec que l’empresari i l’emprenedor són de la mateixa espècie. Quan un emprenedor té èxit, comença a créixer, fa diners, fitxa gent, les coses li van bé, etc., llavors amb els anys, es consolida, creua la línia, passa al costat fosc i deixa de ser emprenedor (concepte bo, positiu) per transformar-se en empresari (concepte desprestigiat). La frontera és la prosperitat sostinguda? Com és que un concepte positiu es valora negativament? Penso que una part de l’explicació és que som un país tan acostumat a perdre, tan acostumat a les derrotes, que guanyar, que l’èxit, el veiem com a impropi. L’èxit és per als guanyadors i nosaltres fa temps que no guanyem res. Nosaltres no som els guanyadors. Tenim aversió a l’èxit.

I, sí, correcte, d’acord: la cultura de l’esforç sembla que s’ha perdut darrerament, i sí, correcte, d’acord: l’hem de recuperar. Però per què? Doncs per generar riquesa, confort, benestar, felicitat al nostre voltant. Per ser un model d’èxit. No té sentit esforçar-se i seguir perdent. Quan es parlava de la cultura de l’esforç i que els joves d’avui en dia ho donen tot per fet i pensen que tot és fàcil, m’he sentit una mica com la baula perduda entre les persones d’èxit, consolidades, del debat i els joves als quals es referien. Tinc la sort de ser professor associat de la UdG i sovint també critico la poca implicació, motivació i ambició dels alumnes. Potser, però, ens hauríem de fer algunes preguntes. Per què no s’hi esforcen? Per què no tenen objectius? Per què no s’apassionen?

Crec que tinc algunes respostes que també acaben amb interrogant. Quants amics i familiars tinc vivint a l’estranger? I a l’atur? Quants han marxat per falta d’oportunitats aquí? Quants amics han arribat a la conclusió: jo vaig estudiar, m’hi vaig esforçar, vaig treure bones notes, he estat a l’estranger, he après idiomes…, en definitiva, he complert amb la meva part del tracte, i ara no tinc un futur professional que em realitzi? Si el camí és insegur i es va desdibuixant, si l’horitzó no és clar, si no hi ha oportunitats o un escenari engrescador, és difícil apassionar-se. La passió requereix una inversió important. Requereix energia i l’energia necessita il·lusions. I en aquesta línia hem de treballar, penso. Hem d’aconseguir que la inversió en energia, temps, esforç, tingui sentit, pugui donar resultats.

Som capaços de transformar l’entorn per fer un món prou ben estructurat perquè hi puguin tenir un lloc aquests joves? Que puguin fer el seu camí? Construir-s’hi? Igual que en Basté, jo també sóc pare. De la nena més bonica del món. I em preocupa ser prou bo, tant per transmetre-li els valors, com per deixar que els aprengui sola. Penso que els valors es transmeten per mimetisme, per osmosi. La cultura de l’esforç s’aprèn observant-la, formant-ne part. Els meus pares només treballaven. Totes les hores del dia, tots els dies de la setmana. Doncs bé, crec que sí que serem capaços de deixar un món millor als nostres fills. Un lloc engrescador, amb oportunitats, on l’esforç tingui recompensa i sigui el camí cap a l’èxit. Ja ho estem fent. El procés és un exemple de valors (tenacitat, resistència, perseverança, il·lusió, solidaritat) i la independència serà un exemple d’èxit. Guanyarem. 

Guillem Quintana Badosa

Responsable d’ASCAMM Girona, Professor a la UdG i coordinador del grup de benchmarking d’Enginyeria R+D+i  de Fòrum Carlemany