Polint diamants en temps moguts
Moltes vegades m’he vist en la necessitat de saber trobar la millor forma de liderar el meu equip. Fart de llegir llibres, anar a conferències i escoltar gurus, sempre m’ha semblat aquesta la cerca del meu unicorn.
Una vegada en un viatge que vaig fer a Bèlgica, passejant pel barri jueu, em vaig fer amic d’un professional dels diamants, de què fas tu?, li vaig preguntar, soc polidor de diamants, em va respondre, i mentre m’explicava la seva professió, vaig veure’n una bona metàfora per a allò que sempre havia volgut que passés a la meva organització.
Els temps sempre canvien i la cultura en què jo em vaig educar ja ha canviat. Vaig heretar del passat una manera de treballar basada en la desconfiança i en la dita “el ojo del amo engorda el caballo”. Estereotips com la cultura de l’esforç, el compromís, la motivació, esdevenen escassos de trobar si es miren a simple vista, és per això que des que vaig aprendre a fixar-m’hi més de prop, m’adono que tots tenim aquests diamants en major o menor mida a dins. Com el polidor que compra pedres en brut, triem persones per estar al nostre costat a la nostra organització, a la nostra vida o ens venen donades per les circumstàncies.
S’ha de tenir clar que no ens hem de limitar a complir, el que es limita a complir es retrata. Independentment de la nostra educació o d’allà on venim, vaig descobrir un nou oceà blau i un sentit a la meva responsabilitat que traspassa el llindar del diner, que em retorna realització i ganes de voler-ne saber cada vegada un xic més. Però… com adaptar-se a un repte com aquest? Com aconseguir que un equip sigui funcional i independent? Com oblidar una jerarquia que sempre ha funcionat (i que encara funciona)?
Tres punts són els que m’han ajudat fins al dia d’avui i sembla que funcionen:
Primer
La cerca, cercar el talent no és senzill, ja que el talent s’amaga sota moltes capes de mediocritat o simplement inconsciència. La intuïció, l’observació detallada amb la finalitat al cap, la creença que hi ha quelcom allà dins de valor. S’ha de decidir què es vol ser, tenir, fer…, qui no sap el que vol acaba allà a on no vol ser. Tots tenim a dintre per toscos que semblem una joia, tots tenim una porció de diamant a dins nostre, hi ha gent que té un diamant gegantí sota aquestes capes, d’altres només pols de diamant, però tots tenim el nostre tresor dins nostre, s’ha de buscar, i el bon polidor de diamants sap veure-ho perquè abans ha tret el seu a l’exterior, s’ha polit o l’han polit.
Polir un diamant no és senzill, mil cares té i les mans expertes del polidor ho han de fer amb paciència i control, perquè totes les cares siguin iguals i perquè quan els toqui la llum brillin amb una bellesa i espectacularitat que facin contenir la respiració d’aquell qui s’hi apropa. Per tant, entrenar la vista, creure en la persona i tenir molta feina feta sobre un mateix. No crec en els que van de polidors “acadèmics” perquè han fet un curs o han llegit un llibre, cal haver estat a les trinxeres, cal haver tingut el propi despertar. No cal plantejar-se si quelcom és possible o no (tot ho és), només cal enfocar-se en com fer-ho.
Segon
El desbast, i això és ràpid, és el procés més dolorós, pocs cops, però secs i potents, al lloc adequat. Un cop tenim clar el diamant al cap, entenem la persona tal com és i no com es mostra, cal creure en la seva intenció positiva per defecte, cal creure que tot el que fa, per malament que ho vehiculi, ho fa per una cosa que creu bona per a ell i ho decideix amb la informació de què disposa en aquell moment.
És aquesta informació i la forma de donar-la el nostre cisell a l’hora de trencar velles creences, fer veure nous camins…, no cal ser reiteratiu, pocs impactes i profunds, escoltant amb humilitat, parlant de la pròpia experiència… i el diamant comença a aflorar.
Tercer
El poliment, polir per polir no és fàcil, s’ha de fer amb paciència i constància, i aquesta feina que no s’acaba mai no s’ha de fer des de fora sinó des de dins, cada un, conscients del desbast que s’ha produït en la fase anterior, s’ha de saber buscar i trobar les petites imperfeccions que el viure cada dia ens va mostrant de nosaltres mateixos. Cal ser valent i reconèixer les coses que no ens agraden de com som i tenir la voluntat del polidor, que, amb paciència, només ens proposa i proporciona les eines, si es demanen, perquè el diamant comenci a brillar.
S’ha de ser honest amb un mateix i no caure en la imprudència d’intentar caure bé a tot el món, posicionar-se és no agradar a algunes persones. El pitjor és ser indiferent. Podem tenir davant un gran diamant, pot ser que superi el nostre propi talent, però cal recordar que el que importa és el diamant que treballem i que com més brilli més renom tindrà el seu polidor, s’ha de fer a poc a poc, dia a dia, amb constància, paciència, molta disciplina i amor al perfeccionisme. L’abundància neix de la gratitud.
Si ens enfoquem en allò negatiu, més negativitat atraurem. Estic convençut que tots nosaltres, si fem brillar el nostre diamant interior, ens tornarem al mateix temps polidors de diamants. Per ser polidor has d’haver fet els deures amb tu mateix, amb els ulls oberts, amb exigència, amb voluntat… i això no és trivial, no pots ser un polidor industrial, s’ha de vetllar per l’artesania de l’ofici, perquè cada diamant és especial.
Has d’estimar allò que fas, perquè un cop polit cal sentir-se’n responsable.Si no ho entregues tot, no s’entrega res. Excel·lència = compromís al 100%. Fer de la nostra organització una gran mina de diamants plena de riquesa, prosperitat i futur, perquè cada cop, al meu parer, el futur és d’aquells que veuen el diner com un resultat no com un objectiu, l’objectiu ha de ser com fer un món millor i el món sabrà compensar-nos com és degut, n’estic convençut.
Jaume Mallol i Angelats
Administrador de Toldos Mallol.
Coordinadors del grup de Benchmarking d’Alta direcció
Membre del grup de Gestió de Persones