Què menges per esmorzar?

Sóc empresari. L’empresa encapçala la meva llista de prioritats dedicant-li les hores necessàries, fins i tot quan aquestes hores corresponen a família, amics, temps d’oci o altres facetes imprescindibles per una vida equilibrada. El nivell de risc patrimonial que em vincula amb el projecte és important. A canvi, en percebo com a compensació l’auto-realització i un significatiu potencial valor econòmic futur.

Et sembla assumible la tesi que aquest nivell de compromís podria fixar la línia del 100%? Formen part del projecte un bon número de mares, que hi dediquen la jornada a temps parcial per poder conciliar la feina amb les seves obligacions familiars. Cada vegada que la feina ho requereix, s’espavilen per deixar en segon terme aquelles responsabilitats que estan per sobre de la feina dins de la seva llista de prioritats i estar al peu del canó pel que l’empresa necessiti. Tot això a canvi d’un salari que segurament podrien percebre en altres empreses.

T’aventures a quantificar el nivell de compromís d’aquestes persones? Quantificar a priori el nivell de compromís és complex. Com a mínim tant com ho és fer-ho amb la productivitat si no es disposa de dades. Tradicionalment la visió de l’empresari ha sigut la de quantificar el compromís dels seus treballadors en base a les hores presencials.

El treballador ha afegit a aquesta variable l’esforç invertit i la quantitat de tasques sota la seva responsabilitat (en paraules de Robin Sharma, being busy being busy).  El psicòleg Pep Marí (@pepmari4), avui dedicat a la construcció de cultures organitzatives i anteriorment cap de psicologia del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, estableix que el compromís el conformen l’esforç, els sacrificis associats i el preu a pagar per assolir el resultat desitjat. Ben entrats a l’era digital, penso que és hora que les empreses incorporem un sistema de gestió del compromís a les nostres organitzacions.

La base d’aquest sistema es troba en consensuar un contracte de disponibilitat entre l’empresa i cada persona de l’organització. Aquest contracte ha de fixar l’objectiu individual al que es pot comprometre cada persona i ha de contenir, com a mínim, els següents punts: 

  • Preu a pagar: establir de manera concreta les tasques implicades en la consecució de l’objectiu individual, els indicadors de seguiment i productivitat, les hores necessàries, els recursos disponibles i la formació necessàries per dur-les a terme amb èxit.
  • Sacrificis: cal consensuar de manera honesta a què pot renunciar cada persona de manera puntual o sostinguda per tal d’assumir les responsabilitats a les que es compromet.
  • Compensació: fixar què percebrà cada persona a canvi d’assolir els objectius als que es compromet, ja sigui en forma de diners, temps personal, projecció professional o recursos addicionals. 
  • Conseqüències: és important que s’estableixen les conseqüències que comporta el fet de no assolir l’objectiu.

Així com la productivitat és el substrat de les operacions de l’empresa, penso que el compromís n’és de la cultura empresarial. És hora que les empreses catalanes disposem d’una cultura potent, que doti d’un sentit rellevant a les persones que conformem l’organització.

Quan una persona disposa d’un sentit, el seu compromís amb el projecte assoleix una dimensió superior, disposant de motius donar un plus sempre que convingui (en terminologia anglosaxona, to walk the extra mile). Avui, no n’hi ha prou amb establir un seguit de frases que transmetin una filosofia ben intencionada, sinó que cal disposar d’un conjunt de pràctiques concretes que estiguin guiades i donin forma a aquesta filosofia, una d’aquestes és el contracte de disponibilitat. Deia Peter Drucker, “culture eats strategy for breakfast”.

Jordi Bell-lloch Corney.

Director General Finestra Confort.

Tutor del grup de benchmarking de Cial i Mkt

Membre del grup d’Alta Direcció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *