ddd

Felicitat interior bruta

L’home ha nascut lliure i a tot arreu porta cadenes, deia Jean-Jacques Rousseau. Unes cadenes mentals, físiques, socials, culturals… que no paren de distreure’ns de coses essencials, com meravellar-nos amb el quotidià, amb les petites grans coses del dia a dia. Unes cadenes que massa sovint ens empresonen amb l’esclavatge del fet material com a base de la nostra existència. El buit que deixa aquesta dependència materialista, no l’omple ni el millor exèrcit de psicoterapeutes, malgrat la bona tasca que fan. Gandhi deia “al món n’hi ha prou per a les necessitats de tothom, però no n’hi ha prou per a la cobdícia de ningú”. Unes cadenes que només es trenquen quan ments a contracorrent, lúcides i “lliures”, les combaten des de la reflexió i, per descomptat, des de la remor del silenci que sacseja o des del soroll de la revolta cridanera. I llavors, la resta ens hi anem sumant, no per gregarisme, sinó per consciència de realitat, de realitat “simpàtica”, interconnectada i interdependent.

Per tendència, bona part dels diferents àmbits de l’art, de la cultura i de la ciència són fars que es vinculen amb els universals i posen llum a aquesta caverna dels despropòsits. Enmig d’aquesta pandèmia, un virus que és poca cosa més que un poc de molècules i un xic de greix microscòpic, ha donat dues bufetades a un homínid superb que, encara sort, s’ha pogut refugiar amb sectors on la creativitat té un pes determinant: música, arts, poesia, literatura, cinema, videojocs… Un primat que pensava que ell no era natura i que viure –o malviure– en una torre de marfil digital, no li feia prendre consciència de realitat. Però s’ha demostrat el contrari, a banda de posar de manifest que la biosfera té equilibris precaris i nosaltres en som un agent articulador/distorsionador massa important. 

Henry David-Thoreau deia fa dècades que “a la natura silvestre radica la conservació del món” i grans experts mundials ens diuen que el millor protector, per possibles virus que vindran, serà l’equilibri amb la resta d’espècies i entorns. Mentrestant, les línies vermelles, el punt de no retorn, fa temps que l’hem traspassat. Per això, més que mai l’aposta per l’economia verda, l’economia circular, els Objectius de Desenvolupament Sostenible són claus. Governs regionals i locals, ciutats i megaregions cada cop ho incorporen en el seu ADN. Com diu el qui fou secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, “no hi ha pla B perquè no hi ha planeta B”. No podem fallar. El planeta sobreviurà mentre la nostra espècie és la que està en perill de desaparèixer, per no haver sabut dominar la cobdícia i la prepotència de la raó i la tècnica, dos vectors que alhora ens han ajudat. 

Ara és l’hora, més complexa que mai i amb les implicacions econòmiques que existeixen i existiran, per veure si a banda del PIB tenim presents altres indicadors com l’HDI (Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides), ISEW (Índex de Benestar Econòmic Sostenible), GPI (Indicador del Progrés Genuí) o el GNH (Felicitat Interior Bruta). Cal actuar individualment, col·lectivament per ser el canvi que volem ser, que tot és possible i que tot està per fer. Tenim el desig i l’esperança per arribar a societats que coevolucionin i esdevinguin encara més igualitàries, sostenibles i “humanes”. L’atreveix-te a pensar -sapere aude- d’Horaci, que ens va arribar gràcies al filòsof Kant, sempre serà un bon aliat.

Ricard Planas Camps

Director de la Fundació Lluís Coromina i dircom del Grup AgriEnergia

Membre del grup de benchmarking RSC