A grans canvis, grans oportunitats

Sembla que, a poc a poc, la nova normalitat es va tornant a imposar però, no deixa de ser això, una nova normalitat. No estem ni de bon tros en la mateixa situació a on estàvem abans del confinament. Allò que inicialment va ser concebut com a una congelació momentània d’un sistema indestructible, ha acabat esdevenint l’inici d’un canvi profund que ja no permet marxa enrere. Com tots els canvis, mentre s’experimenten, van acompanyats de la confusió i la incertesa. Caldrà doncs aprendre a conviure amb elles.  Però, per altra banda, un canvi és també una nova oportunitat. I és en aquesta darrera on crec que hem d’enfocar l’atenció.  

A on veig doncs aquesta oportunitat?   

Ha estat durant el confinament que s’han tornat a visualitzar tots els avantatges oblidats de viure en zones amb poca densitat de població.  

Des d’un punt de vista exclusivament Covid19, han estat les zones menys poblades aquelles a on hi ha hagut més llibertat de moviment, a on el confinament ha estat de més bon portar tan per les dimensions de les llars, com per la quantitat i qualitat d’obertures i sortides disponibles i, el més important, han estat les zones amb menor risc de contagi.  

De fet, ha estat a les gran metròpolis, com Londres o NY, on el virus ha sigut més mortífer i virulent. Les mateixes grans metròpolis, que fa quatre dies, eren imparables pols atractors de talent, durant el confinament han quedat aturades, buides de tota la seva vida, caràcter i encant. I tot aquell que ha pogut ha fugit i retornat als orígens, redescobrint tots els avantatges de l’ slow life.  

L’actiu principal de les grans metròpolis rau en la seva vitalitat, en amuntegar persones talentoses, aventureres, ambicioses i amb ganes de descoberta, vingudes d’arreu, i  barreja-les en el seu frenesí tot inspirant-les. Però aquesta font d’inspiració desapareix en el moment en què concentrar a gent esdevé un acte irresponsable. Llavors, viure amuntegat, sense sortides i sense naturalesa pot passar a ser tot un malson. La distància social, nega aquesta font de creativitat i és aquí on altra cop viure en un poblet petit ple de natura i tranquil·litat torna a ser atractiu. 

L’arribada del teletreball en massa també fa repensar la necessitat dels trajectes interminables entre la casa i la feina i reobre la possibilitat de reubicar la residència. Tot això té efectes col·laterals. Per exemple facebook, abanderat de la construcció de seus físiques imponents, acaba d’imposar teletreball obligatori més enllà de la fi del confinament, això resultarà en una reducció de la mobilitat a les grans ciutats i amb ella es veurà reduïda la demanda de serveis com ara teatres, cafès, restaurants… els carrers plens de gent i l’ebullició d’una ciutat que no dormia mai sembla que es posen en qüestió, més enllà de l’epidèmia.  

Per a mi, és aquí on està la nostra oportunitat d’or. Som capaços de replicar aquells models d’èxit de les grans ciutats per a recaptar aquest talent desencisat i fer-lo emigrar cap a la nostra zona? 

Podem aprofitar aquesta onada per recuperar el talent que va emigrar a les grans ciutats atrets per el buzzing life, l’oferta sens fi, la creativitat i l’heterogeneïtat. Què es troba a les grans ciutats que no es troba en les zones menys poblades?  

Un dels trets diferencials d’una gran metròpolis és la connectivitat entre persones i la  integració immediata. En altres paraules, és possible ser un Londinenc català en pocs dies per no dir poques hores. Llavors em pregunto, seria possible ser un Olotí lleidatà o un Gironí Irlandès amb la mateixa rapidesa? 

Si som capaços d’oferir aquesta integració immediata, combinada amb una oferta de connectivitat vivencial podem tornar a atreure talent cansat dels lloguers abusius i dels trajectes interminables.  

Però cal ser generosos, obrir-nos i deixar entrar aquesta gent a les nostres contrades, entenent que només canviarem cap a un camí exitós si estem disposat a compartir i a deixar anar velles creences.  

Ara tenim el vent a favor, ja que una altra gràcia de les ciutats és la facilitat per a viatjar i  arribar a tot arreu del món amb relativa rapidesa. Però en un món on el Covid19 s’està fent servir d’excusa per accentuar un proteccionisme inherent en l’agenda de molts governants i on les mesures contra el canvi climàtic són a la cantonada (o així ho espero pel bé de tots), el que abans era factible, com ara viure a Londres i venir un cop al mes (qui diu un cop al mes diu un cop a la setmana) a Catalunya a visitar la família, ja no ho serà. I per tant conciliar el millor dels dos mons serà més complicat. Fent d’aquestes combinacions de natura i ciutat un luxe preuat.  

Aquí el nostre territori torna a tenir-ho tot per poder guanyar terreny a les gran ciutats. Entenent que no som ni volem ser una gran metròpolis però que podem copiar part de la seva fórmula guanyadora i integrar-la en la nostra realitat per avançar i millorar.  

Però torno a reiterar que per materialitzar-ho ens cal una visió plural, més enllà de la oferta de serveis. Cal coneixement, indústria, tecnologia, ciència i cultura.  Ens cal entendre el territori com a un conjunt col·laborant enlloc de malgastar recursos competint, restar oberts de ment i amb esperit crític de millora.  

Estem preparats per efectuar aquest acte de generositat vers el nostre territori, deixant anar vells recels, creences i costums que ja no ens serveixen?  

Sí la resposta és sí, cal que ens posem a treballar immediatament, ja que si no el KAIRÓS (paraula del grec antic que es referia al moment ideal, oportú per a realitzar una tasca o acció) ens passarà de llarg.   

Sara Arbós

Directora General (CEO) de Bellapart

Coordinadora del grup ERDI -Enginyeria R+D+i.  Membre del grup Carlemanys Junior