ddd

Gener 2015

Sempre he pensat que si algú té la gosadia d’escriure un article que podrà ser llegit per altres, ha de tenir com a mínim la humilitat de parlar sobre temes que coneix molt bé, o que domina a bastament o, en última instància, experiències viscudes. És clar, doncs, que no parlaré dels darrers esdeveniments de la política catalana, ni tampoc de la imatge que donen els partits catalans davant el futur del país, ni de la renúncia del fiscal general, ni de les conseqüències de la nova situació cubana. 

El sector en el qual em guanyo la vida no és precisament dels que han sortit més beneficiats amb la crisi. A casa ens dediquem majoritàriament a la construcció d’edificis industrials, i com tots sabeu, en situacions de decreixement, no es fan ni fàbriques, ni magatzems ni res que s’hi assembli.

Aquestes edificacions les fem amb un sistema de prefabricats al taller, que requereix per a la seva producció unes instal·lacions pesades, cares d’adquirir, costoses de mantenir i difícils d’amortitzar.

Més del cinquanta per cent de les empreses del sector han desaparegut i les que hem sobreviscut, hem hagut d’adequar les esmentades instal·lacions i les persones a la nova situació. No cal dir que no ha estat ni fàcil ni agradable, però havíem de ballar el ball que tocaven. Tampoc dic, ni de bon tros, que l’ajust s’hagi acabat i no calguin noves mesures. El temps ho dirà.

Per la meva forma de ser, tinc més tendència a intentar preveure què passarà en un futur, que a analitzar el que ha passat. Però avui, voldria compartir unes reflexions que em faig, després de visitar moltes de les plantes productives del sector que han tancat i es troben en liquidació. En la majoria dels casos he tingut l’ocasió de parlar amb antics treballadors d’aquestes empreses i això m’ha portat, també, molta informació.

Gairebé puc afirmar que la gran majoria d’aquestes empreses fallides tenen molts trets en comú i, normalment, tals característiques són  ben diferenciades de les que tenen les que han aguantat.

Vegem-ne algunes: 

– La majoria d’empreses fallides havien tingut grans creixements els darrers anys.

Evidentment. Des de l’any 1993, aquest país no havia parat de créixer i la demanda d’edificis industrials no parava. El mercat empenyia les empreses a invertir en noves unitats productives sense parar. La falta d’estudis rigorosos comparatius respecte a d’altres països va fer que molts empresaris no volguessin veure que allò no era etern. El fort endeutament els va passar factura.Per contra, les empreses més conservadores i de creixements més continguts (encara que espectaculars respecte a d’altres sectors), van aguantar molt millor la nova situació.

– Les empreses fallides van ser les primeres a abaixar preus.

Efectivament. Quan el mercat va caure, moltes empreses, en lloc d’entendre que tot havia canviat, van voler mantenir el ritme de producció a base d’abaixar preus. Per contra, les empreses que encara existeixen van ser les primeres a presentar els ERO corresponents i van aguantar molt més els preus, i van veure en molts casos com perdien clients, que sols buscaven oportunitats. 

– La majoria d’empreses fallides tenien les millors instal·lacions productives.

Sens dubte i fa pensar molt. Grans inversions pensant només en l’estalvi de personal, en sectors amb grans fluctuacions de demanda i per tant en possibilitats d’amortització canviants, poden perjudicar-nos. Molt sovint, les instal·lacions més modernes són més rígides i pensades per a grans volums. Quan el mercat cau, calen produccions més petites i adaptades a una demanda canviant. I les lletres de les inversions van arribant cada mes. Per contra, les empreses que aguanten tenen instal·lacions bones, ben cuidades, amb bona tecnologia, però no a l’última i adaptades a la demanda actual. 

– La majoria d’empreses fallides tenia personal molt ben pagat i molt fidelitzat.

Curiós. Aquells col·laboradors antics, fidels i ben remunerats poden ser un llast en moments complicats. Sobretot si ens dificulten l’adaptació de l’empresa a situacions canviants. Jo entenc perfectament que és molt difícil i costós acomiadar gent bona, fidel i ben pagada, però cal que tinguem clar en quin sector estem i tinguem un full de ruta en casos de situacions adverses. 

– La majoria d’empreses fallides tenia molt bon nom en el mercat i clients molt fidels.

En un sector on més que clients, hi ha operacions concretes, pensar que tenim clients fidelitzats pot ser poc més que una il·lusió. A més, en situacions de crisi el preu passa a ser primordial i qualsevol competència en dificultats farà canviar d’opció el nostre comprador. El bon nom, moltes vegades, queda enfosquit pel preu. Sap greu quan veus que estàs en un sector amb tan poca memòria. Per contra, les empreses que van saber apartar-se d’aquelles operacions ruïnoses, malgrat que fossin per a clients habituals, encara hi són.

– En la major part d’aquestes empreses, els costos els definia el cap de producció.

Els caps de producció, normalment enginyers, s’ha demostrat que fan molt bé els escandalls dels costos de producció. El que no està tan clar és si imputen correctament els costos d’estructura en moments en què les vendes baixen fortament i difícilment podrem adaptar els costos de l’estructura a la nova situació. Normalment, quan baixen les vendes, els costos d’estructura a repercutir augmenten, per tant els preus haurien de pujar i no baixar, que és el que passa. També cal dir que en aquest sector els costos de manteniment, sobretot si hem fet grans inversions, són descomunals i molts no els han previst en els seus escandalls. Per contra, en les empreses existents, els costos els feia la direcció i el seu càlcul el considera indelegable. Aquest control és vital per a la supervivència.

– La majoria d’empreses fallides n’havien adquirit d’altres a preus molt elevats.

El moment era dolç i l’oportunitat d’adquirir algun fabricant que es posava a tir era massa difícil de deixar escapar. Es van pagar preus elevadíssims per unitats productives que han estat el llast per a moltes empreses. 

Tot l’escrit anteriorment no pretén ser cap lliçó de res ni per a ningú. El que he intentat és fer una llista de fets constatats i lligats a uns fets i situacions reals. A partir d’aquí, cadascú que en faci la lectura que cregui més oportuna.

Francesc Planas

Conseller Delegat de PREFABRICATS PLANAS

President de Fòrum Carlemany