Vivim en una societat millor que fa 50 anys en tots els aspectes? Els nostre fills viuran en un món millor en el futur? Les empreses s’estan transformant per millorar la societat? Les escoles i centres educatius estan canviant el seu model educatiu per contribuir a una societat millor? I l’administració pública practica i predica per un món millor?
Fa just 50 anys vaig néixer, no sóc molt gran per la mitjana d’expectativa de vida actual, però tinc algun bagatge. He vist i viscut canvis significatius al llarg d’aquests anys, alguns molt positius, d’altres no tant. Evidentment, la tecnologia és responsable de la majoria d’aquests canvis: internet, telèfons mòbils, mitjans de comunicació, xarxes socials, robòtica, etc.
Hem evolucionat tant a nivell tecnològic que no som capaços d’atrapar totes les novetats que surten en el mercat. Aquesta tecnologia està creada per fer-nos millors persones i conseqüentment millorar la societat? Com tot, té el seu costat positiu i el seu costat negatiu.
La tecnologia ha canviat la nostre forma de treballar a través dels sistemes ERP que ens ajuden a planificar i gestionar les nostres empreses. Ha facilitat la comunicació amb els nostres clientes i col·laboradors a través de e-mails, pàgines web i xarxes socials, ha permès eliminar quasi la totalitat dels documents en paper, però per altre banda ens ha deixat molt més vulnerables, facilitant la feina de delinqüents i d’estafadors que ara actuen tan tranquil·lament asseguts en una cadira a qualsevol part del mon i ben lluny de les mans de la policia, que en casos de ciberatacs no tenen gaire èxit en la persecució d’aquests delictes.
La tecnologia, a través de la robòtica, ha ajudat als treballadors a evitar treballs repetitius o d’esforç físic, però per altre banda ha deixat molts d’ells sense feina. També ha propiciat que deixéssim d’anar a les oficines bancàries i poguéssim gestionar els nostres comptes online, però no ha tingut en compte que la gent gran tindria tantes dificultats per adaptar-s’hi.
En definitiva, el que veiem és una millora tecnològica significativa que afecta varis àmbits de la societat, però que no ve acompanyada d’un model d’adaptació, que hauria de començar a les escoles i acabar a les empreses, a través de l’ensenyament i la formació continuada. Hem vist una revolució tecnològica, però no hem vist una revolució educativa que prepari les persones per l’ús de la tecnologia, a qualsevol edat, a qualsevol moment. A les escoles encara anem amb llibres de paper i pissarra. A les empreses no hi ha programes de reciclatge professional. D’aquesta manera no avançarem.
Avançarem si reciclem el coneixement dels nostres treballadors i treballadores. No només les escoles han de canviar el seu model, també les empreses han de fomentar la formació continuada. Hem d’aprendre a manejar les noves tecnologies i hem de fer que estiguin al nostre servei i no al revés. Hem d’ensenyar com utilitzar de forma responsable el mòbil, l’internet, les xarxes socials, la intel·ligència artificial, com protegir-nos dels ciberdelinqüents, etc. Hem d’educar per que l’ús de la tecnologia no es faci sentir inútils o fins i tot ineptes, ja que amb la IA a vegades ja no cal ni pensar.
Confesso que m’he vist temptada a consultar al ChatGPT per escriure aquest article, però me n’he resistit. No sé si els estudiants tindran aquesta valentia a l’hora de fer treballs o escriure redaccions. Si fins i tot ja existeixen aplicacions per parafrasejar el ChatGPT i fer veure que ho has escrit tu mateix. Amb tot això, tinc la sensació que el desenvolupament tecnològic apunta cap a una massificació de la ignorància, on la manipulació col·lectiva cada vegada serà més fàcil.
Un altre aspecte que em qüestiono sovint és el desenvolupament cultural i intel·lectual dels nostres joves. Sóc de l’opinió que a casa s’educa i a l’escola s’ensenya. Però ja sigui a casa a o la l’escola tinc els meus dubtes de si ho estem fent del tot bé. A casa som cada vegada menys exigents amb els nens, més protectors, no permetem que es frustrin, que encarin els seus petits problemes, sempre estem disposats a treure-les-hi les “castanyes del foc”.
A l’escola també els hi facilitem la vida. Com sabeu tenim una llei que promou la no reprovació dels nens en cursos de fins a l’ESO. No entenc l’objectiu d’aquesta llei, però que tots els nens avancin en el mateix ritme només es pot fer si van al ritme del més lent. Això està molt bé explicat en el llibre La Meta d’Eliyahu Goldratt, on parla sobre els colls d’ampolla a les empreses. Aquest mètode no permet que el més hàbil destaqui, si no que l’estimula a relaxar-se, perquè no li premien el seu esforç.
Finalment, a les empreses també ens obliguen a practicar la igualtat. Quin és l’objectiu? Que siguem tots iguals? Però respectant la individualitat, és clar! Quin mareig! Una cosa és que respectem a tots per igual i l’altre és fer-nos creure que som tots iguals. El respecte s’ensenya a casa, de ben petits, però en el mercat de treball la gent ja hauria d’arribar amb aquesta lliçó apresa.
Està més que demostrat que una persona amb voluntat arriba més lluny que una persona intel·ligent. Aquí està la gracia de la meritocràcia, que sembla que ja no existeix, que estem més per la mediocritat, per anivellar tothom per sota, que no sigui cas que algú s’hagi de frustrar.
Fa temps que veig titulars en les noticies sobre la preocupació de les empreses i empresaris per la retenció del talent. Es queixen que falta personal preparat, que tinguin compromís amb l’empresa, en fi, que es dediquin al projecte empresarial amb ganes. Comenten que els joves que entren en el mercat de treball ja no pregunten el sou que cobraran en les entrevistes de selecció, si no que, quin horari faran i si podran fer teletreball i quan són les vacances.
Si des de ben petits ara ja no ensenyem als nens que s’han d’esforçar per treure bones notes, les tecnologies promouen la llei del mínim esforç i les administracions obliguen a donar el mateix sou tant si t’esforces com si no, que podem esperar d’ells quan comencen a treballar? Ensenyem que la mediocritat dona el mateix resultat que l’excel·lència. I després arriben a les empreses i els hi posem objectius, els retribuim per objectius i esperem que s’esforcin per aconseguir aquests objectius. Però què els hem ensenyat fins aquí? Doncs que no calia esforçar-se.
Per altre banda, tot i que la captació i retenció del talent és la primera preocupació de les empreses, curiosament no és la seva prioritat. Ni de les empreses, ni de les administracions. Està clar que molta cosa ha de canviar per evitar que ens contagiï la ignorància col·lectiva.
Més que un article d’opinió aquest és un article de reflexió. Us deixo a vosaltres amb les vostres conclusions.
Adriana Bristot
Directora financera a Vollrath Pujadas
Membre i coordinadora del grup Administració i Finances