Jo, robot?

Estem en un món de canvis. Un moment de la història de la Humanitat que, de ben segur, sortirà als llibres del futur. Estem afrontant grans reptes com a espècie: el canvi climàtic, la sobrepoblació i la gestió d’uns recursos (energètics però també de vitals i imprescindibles, com l’aigua) cada vegada més limitats.

Enmig d’aquesta transformació forçosa i empesa per la pròpia natura, la Humanitat està creant, per si sola, un altre repte de futur: la intel·ligència artificial.

Hem assistit els darrers anys a una popularització i increment exponencial del seu ús. Des de mostres simpàtiques però, en realitat, poc intel·ligents com els nostres assistens virtuals (Siri o Alexa, per anomenar-ne només dos) fins a grans sistemes capaços de crear fotografies o textos d’alta qualitat del no res. Les meravelles que aquesta tecnologia ens permet semblen, avui per avui, no tenir límit.

Si ens aturem a analitzar què significa tot això, veiem que, per primera vegada en tota la Història, la Humanitat ha creat màquines que són capaces de fer allò que, fins a dia d’avui, ens havíem reservat en exclusiva: el pensament creatiu. Havíem assistit, fins ara, a revolucions industrials on les màquines substituïen les tasques físiques més pesades i feixugues i ens començàvem a acostumar que també ocupessin el nostre lloc en aquelles més mentals però “mecàniques”, com el processament de grans quantitats de càlculs, però sembla ser que les màquines comencen a conquerir el nostre darrer bastió: la creativitat.

Si recordem la malaurada pel·lícula “I, Robot” (basada només lleugerament en la magnífica obra homònima del gran Isaac Asimov), hi ha un moment on Will Smith li pregunta a un robot si és capaç de compondre una simfonia o dibuixar una obra d’art. El robot, llest, li diu “i tu, que podries?”. I és cert: la majoria dels humans no som capaços de crear art. I no era prou greu assistir a aquesta gran veritat quan, de cop, resulta que les màquines sí que ho poden fer!

Tenim programes que dibuixen molt millor que la majoria de nosaltres, programes que redacten textos a partir de poques idees, traduccions simultànies automàtiques a diversos idiomes, anàlisi de dades, prediccions de fenòmens, programes que composen música de l’estil que vulguem… i tot això ho fan molt i molt bé i de forma gairebé indistingible a com ho faria un humà. On ens ubica això? Significa que arribem a un futur sense necessitat de treballadors i treballadores a les empreses? Substituirem amb màquines els cervells a més a més dels músculs? La meva previsió és un rotund NO.

Ja amb la Revolució Industrial semblava que tothom quedaria sense feina i que la mà d’obra passaria a la història, però van sorgir nous oficis fins aleshores difícils d’imaginar. Si les indústries posaven maquinària, apareixia la figura dels mecànics de manteniment i es creava, de cop, una professió nova inexistent fins al moment. També desapareixen els conductors de cotxes de cavalls però apareixien els venedors de concessionari. Posteriorment, tallers de reparació de l’automòbil i enginyers en tota l’amplitud de la paraula. Resumint: molts dels oficis d’avui, no existien fa 150 anys.

Ara, crec, passarà igual: apareixeran noves feines però lluny de ser feines mecàniques seran feines especialment creatives, molt més intel·lectuals, menys monòtones. Feines on, malgrat tots els esforços, la intel·ligència artificial encara no arribarà. El talent serà molt més valorat que mai i, per tant, la importància dels departaments de gestió del talent (ja mai més de “recursos humans”) prendran més importància que mai. Lluny de tenir molts candidats iguals per un lloc, primarà la singularitat, la diferència. Trobar aquella persona única per a un lloc de treball únic. I trobar aquesta persona i seduir-la (que no retenir-la) perquè es quedi a la nostra empresa serà el vertader repte del futur.

De retruc, a més a més, segurament tindrem unes eines molt interessants per fer front als problemes que enunciava al principi d’aquest article. Intel·ligències capaces de descobrir què és millor pel bé comú alienes al color polític del moment.

A nivell de societat, és clar, caldrà replantejar tot el model educatiu i, lluny de buscar la uniformitat es buscarà la singularitat. Caldran mestres molt més preparats per detectar el talent individual i potenciar-lo. Un sistema educatiu que, des de les seves primeres fases estigui totalment dissenyat per fomentar la creativitat i la innovació (si em permeteu robar-li la paraula al Sr. Josep Lagares, la creativació).

M’agrada quan hi penso. Perquè aprofitarem al màxim el potencial de les persones, fent-les molt més imprescindibles i fent els llocs de treball molt més humans.

Jéssica Álvarez
Responsable de Recursos Humans a Concentrol
Membre dels grups Gestió de persones, PRL, Relacions laborals i ESG