
Pujol. El tapisser i l’esquerro
Fa dies vaig tenir ocasió de participar en un dinar-col·loqui d’un grup reduït d’empresaris gironins de Fòrum Carlemany amb l’ex-president Jordi Pujol. Em vaig congratular de tenir l’oportunitat de conèixer de primera mà les opinions i l’estat anímic d’un home que ha passat d’estar encimbellat en el poder a ser marginat per la societat a la que va servir, arrel d’un fet lamentable, tant o més que per la magnitud, per l’autoria.
No sóc partidari de jutjar frívolament ningú, ni de fer estella de l’arbre caigut i sentia envers ell commiseració, afegida a l’admiració covada durant molts anys de militància nacionalista. Com molts altres de la meva generació vaig veure en ell el líder providencial que va encarrilar amb esperit patriòtic la primera etapa autonòmica, si bé alhora vaig avorrir la seva perpetuació en el poder que es va convertir en un fre per als que aspiràvem a altres cotes de sobirania. I justament quan el teníem una mica a banda de la política activa i acabava d’abraçar els postulats independentistes, esdevenint un patriarca que ens havíem fet més nostre, ens dóna el gran disgust.
Com ha entomat tot l’aldarull posterior que això ha provocat, una persona del seu temperament, habituada en excés a donar lliçons de comportament als seus conciutadans
Sortosament puc dir que el vaig veure en forma. Va haver-hi un primer moment, un xic pueril, en el que semblava voler posar en evidència davant de tothom que encara conservava la seva paradigmàtica memòria, en una mena de particular Trivial territorial: Salellas? Dels Salellas d’Olot o de Banyoles? Vilopriu? Ah, si, hi vaig inaugurar unes escoles el 1987. Al maig. Les havien pintat de color rosa, em sembla… Però endinsats en el diàleg la cosa va millorar i el vam poder veure com l’observador perspicaç de la realitat nacional i internacional que sempre ha estat.
I que en deia de “lo seu”? Tant se val que és una qüestió que no li vam estalviar, si bé no vam tenir la gosadia d’entrar en un terreny més espinós com és el dels fills, per respecte a ell i a la Marta Ferrusola que l’acompanyava, i amb la que sempre va mostrar una sana complicitat conjugal.
Ell s’emmiralla en un bon artista tapisser, un tapisser flamenc que durant tota la seva vida fa una gran obra per embellir el saló d’un palau, que és Catalunya. La seva dèria és compulsiva i no pot aturar-se en cap moment. L’execució és precisa i perfecta però la precipitació fa que deixi un esguerro. Aquest “esguerro” (un altre mot d’arrel que com “la deixa” té el mèrit de recuperar Pujol) no té solució. No s’hi pot passar per sobre com si fos un quadre a l’oli –diu ell-, sinó que l’únic remei seria desfer-ho tot, i cal deixar-lo. A partir d’aleshores, es pregunta, que és aquella obra? Una gran peça amb una petita falta o, directament, “el tapís de l’esguerro”? Depèn de qui s’ho miri. Sigui com sigui, no creu que s’hagi de tirar tot al foc.
I en relació a com creu que se’l valorarà per la posteritat ens fa una altra analogia, en aquest cas bíblica: es sent com Jonàs que, havent traït Jahvé, és llançat voluntàriament al mar per apaivagar l’ira de Déu, que provoca una tempesta. Allà resta tres dies a l’estomac d’un gran peix fins que és expulsat de nou. Però tampoc s’aventura a dir si aquesta recuperació serà d’aquí a tres o trenta dies, mesos o anys, i en quina mesura. Jonàs, Volswagen, Pujol,… referents que en algun moment han fallat però que creu que es mereixen, i així ho crec jo mateix, una visió més àmplia i desapassionada.
Però no només vam parlar del cas sinó que ens vam endinsar en el seu ideari i el coneixement personal de la història comú, en la que tan ha influït. Així ens va confirmar que el concert econòmic mai va ser proposat com a tal, però que quelcom semblant va ser rebutjat per la majoria de ponents de l’estatut, no nacionalistes; que va voler construir contracorrent un projecte ideològicament transversal entreteixit amb el nacionalisme, que s’ha demostrat més perdurable que molts altres; que ell és independentista convers de darrera hora, farà uns quatre anys, quan veu que ja no hi ha res a fer amb Espanya i que ens vol engolir; que es declara carolingi, defensor d’una Europa veritablement unida, i que pateix pels tràngols que la sotraguegen, i també, perquè no, per la inestabilitat d’Espanya, que encara estima, i, sobretot, per la delicada conjuntura de Catalunya i el seu apreciat Artur Mas*… i tantes coses més.
Vam poder dialogar amb un home que mai serà humil, perquè encara creu massa en ell mateix i la seva obra, però que ha hagut de baixar del seu pedestal i n’és ben conscient. Tots plegats hem matat el pare, i potser hem fet sort. És sabut que l’adolescent, per afirmar-se ell mateix ha d’allunyar-se del progenitor, i el que en un primer moment semblava una desgràcia potser ha estat per a tots una sort. Creiem en un projecte comú sense líders perpetus, i això ens fa més forts. I ara tenim un Pujol allunyat de tota influència i més humà amb el que us recomano, si teniu ocasió, de parlar-hi, que sempre farà de bon escoltar. L’astut i savi, respectable ciutadà Pujol.
*En aquells moments ens trobàvem en ple procés de debat pel nomenament del President de la Generalitat.
Xavier Albertí
Director Gral La Selva
Membre del grup de benchmarking Club de l’empresari de Fòrum Carlemany