Fa uns mesos vaig anar a una conferència sobre cuina al Museu Arqueològic de Girona. Tenia curiositat per tornar a sentir en Jesús Contreras, antropòleg i gran comunicador, i per escoltar en Jaume Fàbrega, escriptor especialista en gastronomia. Les intervencions van ser breus i el públic escàs, però m’ho vaig passar molt bé, i vaig descobrir algunes coses.

En Jesús va comparar cuina i llengua: són universals, les trobem a totes les cultures. Aprenem la sintaxi de la cuina des de ben petits i sense adonar-nos-en. Quan comencem a parlar la llengua dels nostres pares, ja estem habituats a menjar el que es cuina a casa. “Som el que mengem”, va concloure. “I si no sabem el que mengem…”.

En Jaume va fer un repàs a la història de la cuina. Va insistir que a pagès sempre s’aprofiten al màxim els aliments i sols es llencen aquells que realment s’han fet malbé. Ens va explicar el que és “una pera lloca”. Però el que em va semblar més interessant és que va acabar la seva exposició parafrasejant la conclusió prèvia: “Mengem el que som”.

Ho hem sentit moltes vegades: som el que mengem. També som el que parlem, i anant més enllà (o més endins), som el que pensem. Si canviem l’ordre de les paraules, “mengem el que som”, es fa més evident que quan triem el que mengem (on ho comprem, com ho mengem, amb qui, etc.) ho fem segons el que som o el que volem ser. Tenim la responsabilitat d’escollir els aliments que consumim.

Històricament, a les llars es cuinava un menú únic, els horaris dels àpats estaven ben establerts i la diversitat d’aliments a l’abast era molt limitada. Les dones compraven i cuinaven, imitant el que havien vist fer a les seves mares. Aquest model, avui, és obsolet. L’oferta d’aliments és inacabable amb l’aparició constant de nous productes, noves versions, noves presentacions… Volem fer moltes coses cada dia, hem escurçat el temps destinat a comprar i cuinar, i és habitual que els membres d’una mateixa família mengin plats diferents. Hem trivialitzat la nostra alimentació, improvisant àpats i seguint modes efímeres. En resum, i com diria en Ferran Adrià: vivim “infoxicats”.

Sortosament, al nostre entorn, parlar i menjar són accions quotidianes, i la majoria de nosaltres tria el que menja. A aquesta majoria no hi caben aquells que de manera més o menys eventual viuen a les presons, no ho oblidem.

Al meu parer, El que hem menjat d’en Josep Pla, és la descripció més bonica que s’ha fet mai d’allò que hem estat, però tinc molt clar que el present i el futur són nostres. L’escenari actual, que pot semblar canviant o incert, en realitat és ple d’oportunitats. Pensem-ho bé: viure és un regal, som vius, i podem triar el que pensem, parlem i mengem.

Som i serem el que vulguem.