Tele-fabricant

Es busca oficial primera muntador/a de maquinària industrial amb habilitats en soldadura. S’ofereix sou segons conveni i possibilitat de teletreballar dos dies a la setmana. Es recomana tenir un remolc per endur-se la màquina i anar-la muntant a casa. Es valorarà garatge gran.

Es busca operari/a de sala de desfer del sector porcí. S’ofereix sou segons conveni i possibilitat de teletreballar dos dies a la setmana. Imprescindible tenir la cuina de casa neta i garantir lloc a la nevera per deixar-hi les canals de porc els dies de teletreball.

Podríem allargassar-ho amb l’oficial de perruqueria que s’endú alguns caps per pentinar-los a casa, o cap de cirurgia amb tupper refrigerat per transportar òrgans a mig operar…però crec que la idea ja s’ha entès, no? Sembla que tenim alguns problemes amb això del teletreball.

Les empreses productives i la majoria de les de servei tenim un percentatge de posicions que no poden teletreballar ni una hora de la seva jornada laboral. Això canviarà en un futur? Molt probablement. Veurem la tecnologia i la robòtica ocupant-se de la majoria de processos productius. Recuperant exemples anteriors, segurament heu vist cirurgies fetes a distància, amb altíssims nivells de precisió. La robòtica està entrant a les fàbriques. Però això és ja una realitat a les nostres empreses avui? Crec que la resposta majoritàriament és: no encara.

I mentre aquest canvi encara no arriba, em preocupa si ens estem cuidant prou de que les persones que ocupen posicions de producció a casa nostra es sentin valorades. Especialment flagrant va ser l’època de la pandèmia, on anar a fàbrica era poc menys que un acte heroic. Aquesta gent no van tenir opció de tele-produir. Havien de ser al lloc de treball, amb tota la por i la incertesa, mentre d’altres podien quedar-se a casa teletreballant. No sé si els ho vam agrair prou, però en tot cas, la frase “el teletreball ha vingut per quedar-se” els deu fer poca gràcia, perquè aquest és un luxe del que no poden gaudir.

Portem anys insistint a les noves generacions que sobretot no es formessin en oficis que “no tenen futur”. Socialment hem valorat poc la feina que fan transportistes, la gent del camp o operaris de planta… perquè, total, la feina que fan, en un futur la farà una màquina. I això ha portat a que, més enllà d’aportacions migratòries, la mitjana d’edat de les persones (deixeu-m’ho dir així per entendre’ns) productives, vagi incrementant inexorablement any a any. El relleu generacional no s’està produint i no donem a l’abast a cobrir les jubilacions.

Com que som gent d’empresa, tenim molt clar que les inversions, per molt interessants que siguin, només seran viables si el cash-flow les aguanta. És a dir, cal que la caixa, la tresoreria, sigui capaç d’aguantar l’esforç extra que haurem de fer per canviar de l’estat actual al que sigui que ens aporta la inversió. Si no és així, no podrem assumir la inversió. Doncs aquí sembla que ens enfrontem al que podríem dir-ne un cas de people-flow.

Estem a les portes d’un canvi molt profund, que inclús podria arribar a posar dubte algunes veritats mil·lenàries com que cal tenir un ofici per poder viure. Però ningú sap del cert quants anys durarà aquesta transició. Per transitar aquest canvi, a les empreses ens cal disposar del capital, en aquest cas, capital humà. I caldrà tenir l’ull molt posat en les tensions d’aquest people-flow, no fos cas que enduts per la rauxa, ens oblidem de la importància cabdal que ha tingut, té i (acceptem-ho) tindrà, aquesta gent en la viabilitat dels nostres negocis. I que de cop no ens trobem que ningú va muntar aquella peça, que ningú va comprovar aquella connexió, que ningú va dur aquell paquet, o que ningú va atendre la trucada. Perquè qui ens paga les nòmines (també conegut com a client) potser decideix enviar-nos a tots cap a casa, a tele-descansar.

Hi ha una vinyeta d’en Charlie Brown, on se’l veu assegut mirant a l’horitzó amb el seu gos, l’Snoopy i li diu: – Un dia morirem, Snoopy. I l’Snoopy li contesta: – Cert, Charlie, però els altres dies no.

Crec que és una vinyeta alliberadora per aquests temps d’incertesa en què, un cop al mes i per alguna raó nova, el món quasi s’acaba, però en què tampoc s’acaba d’acabar mai… perquè, en realitat, el món només es pot acabar una vegada. I al final, un arriba a la conclusió que gas, que tirem milles i que ja serà el que hagi de ser. Però en aquesta ocasió permeteu-me rellegir la vinyeta a través de la mirada d’aquest article: tant important és imaginar el futur com ho és tenir clar quins son els capitals que ens donaran l’impuls per assegurar-nos que hi arribem, i pensar com ens ho farem per mantenir aquests capitals al nostre costat, remant a favor. Així que recordeu, un ull al cash-flow i l’altre al people-flow!

Per acabar i ara que no ens sent ningú, permeteu-me una pregunta… perquè… vosaltres com porteu el tele-lideratge? 😉

Albert Puxan
Director general a Mimasa
Membre del grup Alta Direcció i de la Junta Directiva del Fòrum Carlemany

Deixa un comentari