No hi ha un conflicte jurídic entre Catalunya i Espanya. És un fals debat. A dia d’avui i des de fa molts anys, la legalitat instituïda a Catalunya es compleix perfectament bé. Hi ha, en tot cas, un problema exclusivament POLÍTIC: el 80% dels catalans volen votar. Ortega y Gasset, ja quasi fa 100 anys, declarava en seu parlamentària a Madrid: “El problema catalán no se puede solucionar, sólo se puede conllevar”. Si el debat jurídic es tanca i es deixa tot tal com està (“atado y bien atado”) ens trobarem en la paradoxa que el 80% dels catalans quedaran retinguts de forma obligada dins d’un estat que ignora i deprecia la voluntat d’un poble amb personalitat pròpia que, a més de mil·lenari, existeix de forma prèvia al concepte Espanya.
Curiosament l’Estat espanyol reconeix jurídicament en el seu text fonamental, en l’article segon, la nacionalitat catalana de forma clara, contundent i diàfana. La restauració de la Generalitat de Catalunya i del president Tarradellas, el 29 de setembre del 1977, com se sap, és prèvia a l’aprovació de la Constitució espanyola vigent del 1978 i per tant prèvia a l’estat de les autonomies. Aquesta clara i nítida consciència nacional del poble de Catalunya no és inventada, és històrica, és internacionalment reconeguda, està ben present i té una ferma voluntat de persistir en el temps. Justament és aquesta consciència nacional històrica i aquest reconeixement jurídic el que converteix Catalunya en una entitat nacional pròpia. Les Nacions Unides reconeixen que sovint les costures d’un estat no poden encotillar la voluntat d’un poble, i tant és així que des de 1945 fins a l’actualitat els estats reconeguts per l’ONU han passat de 49 a 193, amb una tendència creixent especialment rellevant els darrers 20 anys. Dins dels referents internacionals que tenim més propers entre els països més avançats del món occidental ens trobem el Canadà (conflicte Quebec) i el Regne Unit (conflicte Escòcia). En els dos casos el conflicte s’ha resolt políticament, és a dir, votant. S’ha reconegut el dret del poble a votar. Aquesta fórmula forma part de la tradició dels països democràticament més capdavanters i avançats del món. L’aproximació al problema no ha estat jurídica sinó que ha estat política. Democràcia en el seu estat més essencial i pur.
Definit doncs el problema, anem a suposar que l’Estat espanyol no deixi votar Catalunya mai. Espanya tindrà retinguda i captiva Catalunya contra la seva voluntat. No sembla una idea gaire feliç retenir per la força tot un poble. No seria tampoc gaire alliçonador davant la comunitat internacional. No aparentaria una relació gaire civilitzada ni gaire respectuosa. Per l’alt concepte i estima que tinc de tots els ciutadans espanyols dubto que aquesta retenció forçosa i obligada sigui el que volen i desitgen per a Catalunya. Segur que no. No tindria gaire de sentit. És quasi inimaginable. Ens podríem imaginar retenir uns convidats a casa nostra per la força? Difícil, no? A tots ens agrada que els nostres convidats vinguin i estiguin amb nosaltres perquè volen i mai per obligació. Seria lleig.
Avui són els ciutadans espanyols els qui decideixen pel poble de Catalunya. Avui això és legal. També era legal tot just fa uns pocs anys que la dona no pogués votar a Espanya, no era reconeguda com a entitat jurídica pròpia, decidia el marit per ella. Era la llei. Era legítim?… Els signes del temps ho van canviar. És cert o és inventat que el 80% dels catalans volen votar? Què fem?… ARA O MAI.
Jaume Sanabras
Conseller Delegat de Marlex Eurogrup
Membre del Consell Assessor de Fòrum Carlemany.