ddd

El Balanç

Reconèixer que a vegades sóc una mica xafarder. De tant en tant, m’agrada anar a algun web especialitzat i mirar i estudiar balanços de les competències. En el meu sector, edificació industrialitzada, estan passant coses inversemblants: baixada d’activitat de l’ordre del 90% (qui s’ho havia d’imaginar!), corresponent baixada desenfrenada de preus amb la idea de mantenir les comandes, presentació de concurs per gran part d’empreses, liquidació d’algunes, reobertura d’altres amb l’ajut d’inversors (alguns provinents d’altres sectors i, evidentment, sense saber on es posen), fugida i obertura de plantes a l’estranger, etc.

Ara mateix estic davant un balanç d’una empresa competidora, que si m’ho permeteu m’agradaria comentar. És una empresa del sector, que l’any 2011 tenia una xifra de vendes al voltant dels 10,3 milions d’euros i el 2012 n’obté una xifra que, amb prou feines, sobrepassa els 6 milions. Les pèrdues l’any 2011 són d’1,1 milions d’euros i per a l’any 2012 de 2,34 milions d’euros. Un 39% de pèrdues sobre la xifra de vendes.

Veiem què diuen els auditors a la memòria de l’auditoria. Ho mantinc transcrit en l’idioma original (castellà) i ho vaig comentant: “Durante el año 2012 el importe neto de la cifra de negocios de la sociedad ha experimentado una reducción en torno al 39% con respecto al del ejercicio precedente, debido fundamentalmente, a la repercusión de la crisis nacional”. (La reducció en realitat sobrepassa el 40%, però hem de reconèixer l’astúcia de l’auditor d’evitar el 4 a davant. La culpa és de la crisi nacional. És veritat, però diria el mateix si en lloc de disminució hagués estat increment? En aquest cas, no seria degut a la bona direcció de l’empresa?). “Por otra parte, durante el 2012 el coste de los aprovisionamientos y los costes fijos de la Sociedad (gastos fijos de personal, dotaciones a la amortización, arrendamientos y cànones, etc…), también se han visto disminuidos, aunque en menor medida, y, adicionalmente se ha efectuado un ajuste de plantilla con el consiguiente coste de despidos, lo que ha provocado una disminución considerable del beneficio de explotación respecto al ejercicio 2012. (Continuem amb picardies: ara resulta que d’un importantíssim increment de les pèrdues en diem una disminución del beneficio. Fa pensar quan els polítics diuen que tindrem un increment de PIB negatiu!). Las expectativas de la sociedad para el ejercicio 2013 contemplan una mejora tanto de las ventas como del resultado del ejercicio respecto a los obtenidos durante el ejercicio 2012. (A hores d’ara ja sabem que la millora de les vendes no hi serà, sobretot si depenen de la crisi nacional. El consum de ciment encara ha baixat més aquest any. Si no augmenten les vendes, difícilment augmentarà el benefici, però de moment ja tenim expectatives. Endavant…, per confiar-hi no passa res!). Por otra parte la sociedad tiene una sólida posición patrimonial y, desde un punto de vista financiero, cuenta con un fondo de maniobra positivo significativo y con recursos financieros externos suficientes, de manera que no se prevé ningún riesgo por este concepto. (Aquesta sòlida posició patrimonial ha disminuït en gran manera aquests últims anys, perquè ja fa més de quatre anys que perden diners. Però sembla que l’auditor ens està dient: mentre en quedin, tots tranquils. Per altra part, el banc ja deu haver demanat l’aval dels socis i en cas contrari, ja ho farà. Cap al·lusió a mesures per tornar als beneficis o evitar aquesta sagnia).

Ja ho veieu, així està el sector. I, potser també d’altres. La meva reflexió és doble i la plantejaré de la manera següent amb dues preguntes: per què ens costa tant als directius de creure allò que ens diuen els papers? Per què ens costa tant de prendre decisions quan encara hi som a temps i sempre pensem que tot serà com voldríem?

Quant a la primera qüestió, penso que aquest és un dels mals més freqüents dels directius. Quan les coses no van bé ens costa d’assumir-ho i tendim a pensar que fent uns esforços i quatre ajustos tot anirà al seu lloc. Als directius ens agrada mirar els balanços quan els beneficis augmenten, però ens costa d’enfrontar-nos-hi quan són dolents. Deia un antic professor: les opinions es discuteixen, les dades no. Les dades s’han d’interpretar, de manera valenta i eficaç. I actuar en funció d’elles. I si ens equivoquem, tornar-hi. La sola cosa que no podem fer en moments adversos, és no prendre decisions. I aquí entrem en la segona qüestió. Els directius hi som per prendre decisions. Com més aviat millor. A vegades avançant-nos als fets, a vegades, com a conseqüència d’aquests. Acceptant que molt sovint seran dures i desagradables d’aplicar. Si en un sector hi ha una davallada del noranta per cent, hem d’entendre que difícilment podrem mantenir el nivell d’activitat. En el cas que comentem, i d’altres que també conec, l’única decisió presa va ser la d’abaixar els preus. I els resultats ja els veiem. És temptador abaixar els preus, sobretot quan els responsables comercials ens trinxen dient que tal o tal altra competència va més barata. Però abaixar els preus de manera continuada només porta a unes pèrdues continuades. Hem d’adaptar l’empresa al mercat potencial que tenim per tal de disminuir els costos fixos i fer les coses de manera diferent per trobar qui ens ho valori. Voler mantenir-nos en nivells d’activitat irreals a base d’abaixar preus és la mort. En funció de les reserves acumulades serà més ràpida o menys. Però és la mort. Així de fàcil.

Francesc Planas

Conseller delegat a Prefabricats M.Planas S.A.