ddd

L’arribada de les primeres freds

Cada any, amb les primeres batzegades de fred, em venen a la memòria els mesos que vaig viure a Łódz. Łódz és una ciutat polonesa que ha substituït les antigues fàbriques tèxtils per la vitalitat de centenars de milers d’estudiants de tots els indrets de l’antic continent. Si Polònia fos una circumferència traçada a mà, Łódz cauria just sota la punxa del compàs.

A banda de ser el bressol d’un munt d’experiències que qualsevol persona de vint-i-pocs al final de la seva carrera universitària, compartint de sol a sol el seu temps amb persones en la seva mateixa situació, pugui acumular, Łódz acull l’European Project Semester, un programa que permet a estudiants de diferents països desenvolupar el projecte final de carrera en equip.

El meu equip el formàvem dos polonesos, un holandès, un francès i jo mateix, per, des d’una vessant segurament massa acadèmica, exposar les bases teòriques, per aplicar-les posteriorment sobre un cas pràctic, la gestió de la innovació en la biotecnologia. De tota aquella experiència, m’agradaria compartir-ne les reflexions sobre dos aspectes. Però això ho deixo pel final. 


La recepta dels de dalt: 

En els darrers anys sembla ser que hi ha dos vectors, i últimament potser en podríem afegir un tercer, que es presenten com les línies mestres a seguir per les empreses per tal de millorar la seva competitivitat, o per sortir del sot si s’escau. Segurament la primera és la INNOVACIÓ. La segona em sembla entendre que és la INTERNACIONALITZACIÓ i, finalment, es parla en alguns entorns de la COOPERACIÓ. Segur que tots tres són pilars compartits per un munt d’empreses d’èxit, en creixement, i provenen de rigorosos estudis fets per persones o organitzacions de molt talent. Contextualitzo el que segueix dins del primer ingredient de la recepta: la innovació. 

La meva manera de veure les coses segurament no té unes bases tant sòlides i rigoroses com les d’aquestes veus. Es basa simplement en l’experiència viscuda. Parteixo d’una hipòtesi ben simple. Acceptable o no, la hipòtesi és que l’essència de les empreses rau en allò que venen. No hi ha vendes, si l’empresa no fa una proposta que aporti valor als seus clients. El que és el mateix, no hi ha generació de valor, si l’empresa no pot vendre allò que desenvolupa. Primera hipòtesi, doncs: l’empresa és tal, per les seves vendes.

Segona hipòtesi: el creixement, o supervivència arribats a l’extrem, de les empreses depèn en gran mesura de la seva eficiència, és a dir, de la seva capacitat d’assolir la generació de valor emprant els mínims recursos. Barrejant aquests mateixos ingredients d’una altra manera, aquesta hipòtesi ens permet afirmar que, el creixement sa d’una empresa ve determinat, entre altres factors més o menys importants, per la rendibilitat de la mateixa, o sigui per la capacitat de maximitzar el valor generat amb els recursos disponibles. Vist tant des d’una perspectiva d’eficiència com des d’una perspectiva de rendibilitat, la segona hipòtesi es podria sintetitzar dient que el creixement i salut d’una companyia depèn de la seva capacitat de focalització.Només són hipòtesis. 


Torna la fred: 

A Polònia vaig aprendre moltes coses. De fet, començava l’article amb la voluntat de compartir-ne dues. La primera és que la innovació no és innovació si no té un retorn dins del mercat. Diem-ne investigació bàsica, recerca, millora contínua, etc., però les actuacions sobre les que una empresa dedica part dels seus recursos, si no acaben arribant al mercat, és a dir, si no acaben aportant valor a uns clients disposats a pagar per ell, és a dir, si no es transformen en vendes, no les hauríem d’etiquetar com a innovació.

I per què doncs sembla que avui una empresa que no dediqui recursos a innovar no estigui en el camí correcte? És una bestiesa en aquest context dir que la voluntat d’innovar, d’entrada, requereix dedicar recursos a unes activitats amb una capacitat de retorn com a mínim incerta? I si la innovació és patrimoni, bàsicament, de les empreses tecnològiques, químiques o farmacèutiques? Com a mínim, no es podria afirmar que la innovació és patrimoni exclusiu de les empreses amb una fortalesa financera important, i no el remei per les empreses que no acaben de sortir del forat?

I els demés què fem? Una darrera hipòtesi seria pensar que cal afinar les estratègies de les nostres empreses dins un segment en el que, destinant-hi els nostres recursos de la manera més eficient, arribem a ser percebuts pels nostres clients com els millors. Això, tot el contrari a “inventar”, vol dir polir allò que tenim dins de casa: els nostres processos (sobretot aquells que ens connecten directament amb el client), la nostra cartera de productes, la gestió de les nostres persones, les tecnologies disponibles, etc. Si resulta que quan hem acabat de passar la llima només ens queda poc més que pols, no caldrà innovar, més valdrà que pensem una nova empresa.

Ah, que no se m’oblidi la segona reflexió que volia compartir. A Polònia, més val que quan arriben les primeres batzegades de fred, es tingui ple el dipòsit de gasoil i fora de l’armari els abrics més gruixuts.

Jordi Bell-lloch Corney

Director general de Finestra Confort