ddd

El món en pausa

Estem a les acaballes de l’estiu i al principi d’un nou curs escolar, segurament el més incert que ningú recorda. La meva reflexió intenta relativitzar les coses i observar la situació en un context més ampli, no centrat únicament en el tacticisme del curt termini a què ens veiem abocats els últims mesos. Us proposo preguntes i poques o cap resposta, perquè la meva intenció és donar una visió global i crítica que doni lloc a una reflexió personal.

La població mundial pels volts de l’any 1900 rondava els 1.500 milions d’habitants, les condicions sanitàries eren rudimentàries i les primeres vacunes feia només uns 150 anys que existien. En aquell escenari, i mentre es desenvolupava la primera guerra mundial, va aparèixer, del no res, l’última gran pandèmia del segle XX. La grip espanyola, que es va escampar, imparable, per tot el món, va ocasionar (les xifres varien més que les actuals, que ja és dir) entre 50 i 100 milions de víctimes mortals en diversos rebrots. Era l’any 1918 i, dos anys més tard, el 1920 va desaparèixer tal com havia arribat, sense tests, sense cura i sense vacuna. Havia mutat el virus? Hi havia immunitat de grup? Ningú ho té molt clar i hi ha múltiples teories.

Probablement la Covid-19 que ens afecta avui, traslladada 100 anys enrere hauria estat igual de letal, ja que els respiradors que tanta carestia n’hem patit, ni tan sols existien. L’atenció hospitalària actual està anys llum d’aquella època.

En canvi, les mesures de prevenció de contagis de fa 100 anys i les que prenem actualment per lluitar contra la pandèmia són exactament les mateixes; mascaretes, prevenir les aglomeracions de persones i higiene personal. No hem avançat gens, en aquest sentit seguim al 1918. Aquest fet és el que em fa reflexionar sobre els següents conceptes.

1. La sobreestimació de la realitat i la tècnica.

Tendim a pensar que la tecnologia ens controla, que saben (ells, algú..) tots els moviments que fem, que els poderosos tenen el control, que tot està orquestrat… Per exemple, es deia que Google seria capaç de preveure pandèmies per les cerques de les persones que es comencen a trobar malament en un indret o altre del món, i que així, es podria controlar l’expansió de malalties, que no sé quina altra companyia tres quarts del mateix… Però la realitat posa a tothom al seu lloc i ni la tecnologia, ni la política, ni els mitjans de comunicació, ni el món en xarxa han pogut evitar que aquest virus agafés a tots i cadascun dels països del món a peu canviat, negant primer l’evidència i assumint els fets massa tard. El 1918 es va reaccionar igual, primer dient que era una malaltia lleu i després rendint-se a l’evidència. Com és possible?

I per acabar d’embolicar-ho tot, la propaganda i els populismes troben uns altaveus en aquesta efervescència tecnològica, com mai abans havien tingut, per expandir tota mena de missatges, mentides o mitges veritats.

Som capaços de discernir la realitat de tots els estímuls que rebem? O decidim escollir els que més s’escauen a les nostres creences?

2. L’anomalia de l’antiga normalitat a la història

Parlem molt de la nova normalitat però, era normal la que coneixíem? Els 75 anys que van seguir a la segona guerra mundial són una anomalia en la història de la humanitat. Mai abans (en el món occidental) s’havien millorat les condicions de vida en la velocitat i forma que ha passat en aquest període.

Unes millores aconseguides, però a base de créixer i consumir massivament recursos naturals no renovables, que en aquests moments acabem d’entendre que no és sostenible i que caldrà canviar de model, o l’herència que quedarà per les generacions futures serà terra cremada.

Per fer possible aquest creixement, com comentava a l’inici de l’article, la població mundial de l’any 1900 era d’uns 1.500 milions d’habitants i ara, estem sobre els 7.000 milions, s’ha multiplicat quasi per 5. Així, que aquest creixement també ha estat basat en això, que tampoc és sostenible. Des del gener al mes d’agost d’aquest any, la humanitat ja ha gastat tots els recursos naturals que el planeta és capaç de regenerar en un any sencer, i aquest indicador cada any empitjora.

En aquest aspecte, el virus ha despertat la consciència col·lectiva que evolucionar ja no pot ser sinònim que la població, l’economia i la societat creixin infinitament.

El paradigma conegut des de la segona guerra mundial; gastar combustibles fòssils i créixer, sembla exhaurit. És el virus un catalitzador cap a un nou model econòmic, més local i sostenible?

Així que, veient tot això, l’antiga normalitat no era normal. Però és clar, ens hi havíem acostumat.

3. Parem-ho tot. Un món en pausa

Només sentim aquí i allà experts que ens diuen tot el que no podem fer; no aglomeracions, no escoles, no cultura… És molt fàcil. Demanen un món en pausa, però desgraciadament hi ha una gran evidència, cruel, i és que el que és bo per aturar el virus és dolent per l’economia, i el que afavoreix l’economia va en contra de la contenció de la pandèmia.

L’equilibri és impossible. Per mi, no es poden hipotecar les generacions futures tancant escoles i universitats, comprometent futurs. No pot ser una opció, i menys sense saber en quin horitzó temporal ens movem.

Com pensaran els infants i adolescents que han estat estigmatitzats des de l’inici?

El mes de febrer els dèiem que havien de socialitzar-se i compartir i ara, ens contradiem imposant distància, que no s’abracin, que no comparteixin, mascareta des dels 6 anys… I els ho diem, no per por de la seva salut, que tenen més risc de morir de quasi qualsevol altra patologia o accident, sinó pels grups de risc. Potser, hauríem d’aïllar els grups de risc, que són més conscients de les coses i que a més a més, els demanaran un esforç titànic a aquestes personetes d’aquí molt pocs anys, quan no se sàpiga com pagar l’estat del benestar.

4. Fast forward

Siguem optimistes, mirem endavant amb seny, que pensar el contrari i veure-ho tot negre semblaria ser de poca utilitat.

Jo sóc un idealista optimista, però per prendre decisions necessitem veure la part fosca de les coses, per així escollir el camí correcte. Segur que tot anirà bé, que la societat ha encarat reptes molt més complicats i se n’ha sortit, i d’aquesta situació actual d’una forma o altra també ho farem, però no ens podem adormir, cal actuar ara.

El futur serà més sostenible o no serà, l’economia del futur no es basarà (només) en el creixement, les empreses s’hauran d’adaptar a la demanda que existeixi, perquè hi ha excés d’oferta en tot i en conseqüència, el mercat laboral s’haurà de flexibilitzar per adaptar-se.

Tot això ho ha causat un virus? No, però si que ha precipitat les coses que ja estaven succeint i les ha accelerat.

Haurem de ser creatius, solidaris i tenir uns valors molt potents per tirar junts endavant.

Salut!

Marçal Saurí Gómez
Director d’operacions a Prefabricats Planas
Coordinador del grup Gestió Cadena de Subministrament