Sempre n’hi ha de canvis, pocs o molts. Però no tots són iguals, ni tenen el mateix impacte transformador. Avui m’agradaria compartir amb vosaltres una reflexió, per si us sembla interessant. Té a veure amb el calat dels canvis que s’estan produint ara mateix i en com crec que necessitem afrontar-los.
Per situar-nos permeteu-me que en posi alguns a sobre la taula, alguns que crec que són molt il·lustradors del moment que estem vivint i del repte que ens plantegen.
En clau geopolítica, s’està produint una redistribució de les àrees d’influència dels països amb més poder. S’espera que s’avanci decididament cap a una política de blocs. També s’està produint un qüestionament i una re configuració de les organitzacions internacionals i dels consensos que es van establir fa 80 anys, després de la segona guerra mundial. Com a conseqüència de tots aquests moviments, el comerç internacional, les cadenes de subministrament i les estratègies de producció multinacional estan sotmeses a creixents turbulències i inseguretat. Des del punt de vista del risc i la seguretat, tal com exposa l’Àngel Castiñeira (ESADE), anem cap a un mon de policrisis. Un món que viurà periòdicament crisis importants i les anirà enllaçant. Com a primers tastets hem tingut la COVID i la guerra d’Ucraïna, però sembla clar que en vindran de noves. La principal novetat és que s’espera que siguin globals, no regionals com fins ara.
Des d’un punt de vista sociològic, també estem en un procés de canvi profund. Les xarxes socials i els canals de consum de bens i d’informació ja han introduït molts canvis, i s’espera que encara ho facin més. Per posar només un exemple, el consum de la informació i dels referents culturals s’està traslladant dels mitjans convencionals a les xarxes socials. Cada cop més, a les xarxes se’ns ofereix contingut adaptat als nostres interessos i perdem la perspectiva general si no fem un esforç per contrastar la informació i per buscar-ne de nova. Tot això, fa que ja s’estigui observant una fragmentació de la societat en grups que es retroalimenten i que cada cop estan més tancats en la seva “veritat” i en els seus referents culturals. Això dificulta de forma creixent els consensos entre grups de ciutadans d’un mateix territori o ciutat, parlen de realitats diferents. D’altra banda les noves generacions s’incorporen al mercat de treball amb nous valors i una perspectiva diferent de la vida i el treball, tal com ho explicava molt encertadament l’Anna Li Albertí fa uns mesos en el seu article d’opinió. A la generació anterior ens costa entendre aquest canvi de valors i massa sovint ens refugiem en una crítica estèril que no ens permet entomar-ho i incorporar-ho en positiu. No puc deixar de dir que aquest punt ha estat motiu de debat constant durant els últims 3 anys en totes les reunions d’ERDI.
Pel que fa a la demografia, assenyalar que els i les catalanes tenim una “taxa de reproducció” de 1,1, això vol dir, ras i curt, que a cada salt generacional la població autòctona es redueix a la meitat. Catalunya ha incorporat 2 milions de persones durant l’última dècada i ja es treballa amb previsions que diuen que n’incorporarem 2 milions més durant els propers anys. Que cadascú ho valori com vulgui, però això és una realitat incontestable. Arribats a aquest punt, sumem a aquest fet el que mencionàvem abans sobre el fraccionament social. La diversitat de referents culturals, ètics, religiosos, de hàbits de consum, etc configura de forma determinant la nostra societat. Caldrà articular mecanismes de cohesió social per garantir un mínim consens.
I per últim, parem un moment d’atenció als canvis en coneixement i tecnologia. Mai abans en la història de la humanitat hi havia hagut tanta inversió en recerca a nivell mundial, ni havien confluït en un mateix moment diferents tecnologies disruptives com ara. Hi havia hagut el moment de la impremta, el del vapor, però sempre d’una en una. Ara mateix, viuen un moment d’esclat de les seves possibilitats la intel·ligència artificial, la computació quàntica, la nanotecnologia, la robòtica, la biotecnologia, l’enginyeria genètica, la realitat virtual i augmentada, els nous materials, etc. Si cada una d’elles per separat ja promet un univers de possibilitats, combinades entre elles les possibilitats són de vertigen. Pels escèptics, és cert que ja veurem quan tardaran a traduir-se totes elles en realitats palpables i mentrestant quantes propostes que només són fum ens intentaran vendre, però el que és segur, és que totes elles, tard o d’hora, tindran un impacte que promet ser impressionant.
Com sempre, ho podem veure com una oportunitat o com una amenaça i d’això en dependrà com actuarem. Personalment crec que és una oportunitat, però és clar que impacta de forma notable en les nostres organitzacions i cal saber entendre-la. Per tant, com abordarem aquesta situació? Les eines i els perfils professionals que tenim a les empreses han de variar? Funcionarem igual que fins ara?
No crec que sigui realista pensar que podrem continuar igual que fins ara. Si estem d’acord en que el canvi és important, substancial, comencem per pensar en l’actiu més important que tenim, les persones. Voldria posar el focus en dues actituds que tenim les persones a les empreses, i a la vida en general. Per ser més clar deixeu-me fer una caricatura, així ens entendrem millor. Estic parlant de l’actitud del director petit i la de directiu. Vagi per endavant que cada un de nosaltres i cada persona de l’organització tenim una part de l’un i de l’altre. La màxima dels directors petits és representar i dirigir el seu departament, habitualment es defensen amb dents i ungles davant de la resta, cohesionen a la seva gent amb comentaris poc amables sobre la resta de departaments i estan sempre pendents exclusivament de com va el seu. Els resultats de l’empresa són una cosa llunyana que pensen que els afecta poc. Per contra, els directius també tenen la responsabilitat d’un departament però la seva primera mirada és per a l’empresa en el seu conjunt. Com que el seu pes específic està centrat sobretot en els resultats i les oportunitats de l’empresa en conjunt, comparteixen interessos amb la resta de directius i per tant l’entesa és més fàcil. Tenen curiositat i van més enllà del seu àmbit d’activitat, s’informen i són coneixedors del que passa al món. Davant d’una novetat, en primer lloc intenten entendre i després fan una valoració, no a la inversa. Quan hi ha disputes entre la seva gent i els membres d’altres departaments, els és més fàcil tenir un paper conciliador, explicar la realitat de la resta i evitar els posicionaments “ultra” de departament. No tenen la necessitat de demostrar que són els que més en saben i accepten amb bastanta naturalitat que hi ha persones que en saben més que ells. No fan de tap i el grup pot incorporar grans professionals. Això és possible perquè, com ja hem dit, entenen la seva funció com a directiva, àmplia, no reduccionista.
Davant d’una situació tan canviant i amb tanta profunditat com la que hem descrit abans, necessitem agilitat i racionalitat per a la presa de decisions, cohesió en l’equip humà, una mirada àmplia, comprensió de la profunditat dels canvis en marxa, sensibilitat per a les noves realitats socials, etc. Un equip de professionals cohesionat i amb un coneixement ampli del que està passant pot maniobrar amb agilitat i encert davant d’imprevistos i de canvis de llarg abast. Un grup de petites individualitats no pot, arriben tard i enfadats. Necessitem que s’imposi l’actitud de directiu i no la del director petit. Necessitem que els directius impregnin la seva forma d’actuar als seus equips i a la resta de l’organització. Venen corbes, plenes d’oportunitats, però corbes.
Per acabar, deixeu-me mencionar una rondalla que sempre m’ha semblat molt il·lustrativa. Hi havia una vegada tres homes picant cada un una pedra diferent. Aparentment, els tres feien exactament el mateix. Els van preguntar a cada un per separat què feien, i un va contestar que estava polint una pedra, un altre va contestar que estava fent una finestra i el tercer va contestar que estava construint una catedral.
Només des d’una perspectiva àmplia i un esforç constant de comprensió de la realitat canviant podrem navegar aquestes aigües i aprofitar les oportunitats.
Que tingueu un bon dia !!
Xavier Rúbies
Director de R+D a weRfoods, i membre del grup ERDI (Enginyeria R+D+i) del Fòrum Carlemany