Sovint ens trobem davant de fets, contextos o dilemes on el que realment importa no és tant el que passa, sinó com ho enfrontem. Hi ha tantes mirades com persones, i passa el mateix amb les situacions: el resultat davant d’un mateix fet depèn, en gran mesura, de les decisions i actituds que adoptem.
Posem sobre la taula una realitat bastant generalitzada en el teixit empresarial: en els últims anys s’ha incrementat el percentatge de baixes i absències a les empreses. Les dades ho mostren i sovint ho etiquetem com una tendència de mercat. Un context nou amb el qual, aparentment, només ens queda conviure-hi.
I aquí ve la pregunta clau: davant d’això, quin és el nostre discurs?
Podem assumir que aquesta és la nova realitat amb la qual hem d’aprendre a treballar, sense gaire marge d’acció. O podem fer-nos una altra pregunta, potser menys còmoda però molt més transformadora: què puc fer jo, des de la meva posició, per contribuir a generar una realitat diferent?
Aquí és on apareix el concepte d’autoresponsabilitat.
Autresponsabilitzar-se no vol dir buscar culpables ni carregar-se motxilles que no ens corresponen. Vol dir assumir que, encara que no controlem el context, sí que podem decidir com hi responem.
El context influeix, sens dubte. Però el context no decideix per nosaltres. El que acaba marcant la diferència és la suma de petites decisions quotidianes: una conversa que decidim afrontar en lloc d’evitar, un conflicte que deixem créixer o abordem a temps, un equip que escoltem de veritat o només gestionem des de la pressa.
Què està realment a les nostres mans?
El lideratge que exercim.
La manera com comuniquem.
La cultura que fomentem.
L’exemple que donem cada dia.
Quan parlem d’absentisme o de qualsevol altra tendència, sovint busquem explicacions externes. I moltes són reals. Però hi ha una part que sempre té a veure amb nosaltres: amb el clima que generem, amb la confiança que construïm, amb la coherència entre el que diem i el que fem.
L’opció fàcil seria quedar-nos en el relat que “aquesta és la tendència” i resignar-nos. Però la resignació no transforma realitats; només les consolida. Si no fem res, el més probable és que la tendència ens arrossegui i s’intensifiqui amb el temps.
En canvi, si adoptem una actitud proactiva, almenys estarem treballant per generar un impacte diferent. Probablement no transformarem la situació d’un dia per l’altre, ni eliminarem completament el repte. Però, i si amb una gestió més conscient aconseguim reduir-ne el percentatge de manera significativa? No seria això un èxit?
I qui parla de baixes pot parlar d’altres tendències: la rotació no desitjada, la desmotivació silenciosa, la dificultat per captar talent, la pressió en vendes en entorns canviants o la pèrdua de compromís en equips consolidats. Davant de qualsevol d’aquestes realitats, la pregunta és la mateixa: què puc fer jo per no ser només espectador del context?
Potser l’autoresponsabilitat no és la via més còmoda. Implica revisar-nos, qüestionar-nos i acceptar que sempre hi ha marge de millora. Però també és l’única via que ens situa en un espai de poder real: el de la capacitat de generar canvi, encara que sigui pas a pas i amb constància.
Personalment, he vist com petites decisions poden marcar diferències enormes: un feedback sincer, escoltar de forma sincera, reconèixer l’esforç, motivar amb exemple, celebrar els èxits o prendre la iniciativa per millorar processos aparentment rutinaris que poden canviar completament la dinàmica d’un equip… Aquestes experiències m’han recordat que el lideratge no depèn només de títols ni de jerarquies, sinó de la coherència i de la responsabilitat que assumim dia a dia.
Quan assumim la responsabilitat de les nostres accions i decisions, el que fem avui construeix el demà. Cada gest conscient contribueix a una cultura d’equip més resilient, a un entorn de treball més motivador i a organitzacions capaces de sostenir el canvi amb més facilitat. La manera com abordem els reptes ara determina la confiança que els equips sentiran en el futur, la manera com afrontarem noves tendències i la solidesa dels valors que deixem com a herència professional. El futur no és només el que passa fora nostre; és també la suma de les petites accions que decidim assumir amb coherència i compromís.
Per això, et convido a reflexionar sobre el teu paper avui. Quina és la primera acció que pots fer per contribuir a transformar el teu entorn? Quin gest o decisió pot tenir un efecte multiplicador en el teu equip? Com pots, amb coherència i constància, construir una realitat diferent encara que les tendències semblin contràries? No subestimis l’impacte de les petites decisions diàries: escoltar, preguntar, actuar i liderar amb consciència són passos que poden marcar la diferència.
Perquè, al final, més enllà de les dades i les tendències, sempre hi ha una decisió personal.
Així doncs… i tu? Davant de la tendència, decideixes justificar-la o transformar-la?
Raquel del Arbol, Talent, Culture & Risk Prevention Manager a Masoliver Group, i coordinadora del grup de benchmarking de Gestió de Persones.