M’he proposat fer un exercici d’abstracció de la realitat (que ja costa però que cada cop és més necessari) per intentar comprendre cap a on ens porta aquest carnaval col·lectiu en que res (o ben poca cosa) acaba sent el que sembla que és (o el que hauria de ser) que hom anomena societat. Un servidor fa estona que es baralla amb l’abstracció i amb la realitat, (amb tot plegat de fet), posant el focus en ser el més analític possible, i després de posar-ho tot en remull, a veure si sóc capaç de posar en ordre les meves idees.
Primer de tot, trobo que vivim en un moment en que es troba justificació per tot. Una qüestió que a priori em pot semblar inacceptable, s’embolcalla d’una trama que la vesteix i d’unes argumentacions que repetides amb insistència, provoquen que la reacció davant del mateix fet, com a mínim es suavitzi i l’opinió pot fer un gir insospitat. Un exemple ben innocent: aquell nou model de cotxe d’estètica singular (no gaire agraciada diguem-ho així) que provoca una vinyeta mental del tipus “no en vendran ni un”, i que a base d’anar-lo veient passar acabes pensant “no me’l compraria però no és tant terrible”… Amb insistència acabem normalitzant-ho gairebé tot. Uff.
I per acabar d’arrodonir-ho, viu instaurada una facilitat preocupant per complicar-ho tot plegat, fins arribar a la crueltat en algun cas, això sí, sempre en resposta a l’interès d´algú. Exemples (aquests no tant innocents) a la normativa laboral vigent en trobarem els que vulgueu…. no cal entrar en detall tret que tinguem una clara inclinació cap al masoquisme (que no és el meu cas).
La conjunció d’aquesta complicació justificada com l’he batejada, porta com a resultat que tot acabi essent difuminat i tebi, dos adjectius que ara mateix em semblen d’allò més perillós, doncs amb aquestes pràctiques, estem desenfocant el punt de mira, perdem el contrapunt de la claredat, la senzillesa i l’autenticitat, que no fa tant de temps, van ser els orgullosos signes d’identitat i el pal de paller del creixement (en tots els aspectes) d’aquest país.
Ja és hora de dir-ho clar: n-o a-n-e-m b-é.
Aquestes paraules ressonen a la meva memòria, i em traslladen quan de (més) jove m’escoltava l´avi dir-les després de renyar (“t´hauria de caure la cara de vergonya” li va etzibar) a un vailet que no deixava pas a una persona gran a la vorera. Què pensaria avui de tot plegat? Segur que em diria que enlloc de ser de pagès ens hem tornat de granja, i que el món està ben perdut!.
No seré jo qui descobreixi la pólvora, com tothom sap, la història es repeteix. Veig una analogia del moment que estem vivint amb el que passava en el món de la música a finals dels anys 70. Llavors la indústria musical vegetava còmodament instal·lada entre el pop ensucrat i els megagrups simfònics, amb una crisis creativa galopant. Va ser necessària la irrupció en escena del punk per sacsejar les consciències i revitalitzar-ho tot a base de senzillesa i autenticitat, sense filtres. I va ser d´aquesta la font de la qual van beure artistes d’estils molt diversos durant els 20 anys següents. Avui, els qui diuen que ens manen fan de poppies ensucrats, el lobby del poder fa de megagrup simfònic, i la crisis també es present (i no és de tipus creativa precisament). 50 anys més tard tot torna, però… qui farà de punk?
És una qüestió de pura supervivència o desterrem definitivament el “qui dia passa anys empeny”, i ens abonem al “Yes we can” o comencem a pensar si la consciència ens deixarà dormir cada cop que tinguem son.
Som-hi: per on comencem?
Primer de tot, deixem-nos d’excuses i de jugar a ser Nostradamus, mirem-nos el melic i siguem autocrítics. Tot seguit, visualitzem l’únic objectiu vàlid: cada dia hem de ser la millor versió de nosaltres mateixos. I per últim, tracem l’estratègia per fer-ne una realitat: definim els nostres valors, siguem-ne exemple amb els que tenim a prop, cuidem-los, practiquem l’optimisme, empapem-ho tot de passió (quina paraula més maca!), imaginem sempre quelcom millor.
Seria d’un grau de ximpleria màxima que en un moment en que tenim més eines i coneixement que mai al nostre abast (la intel·ligència artificial és la propera revolució a punt d’esclatar), actuem com a passatgers del Titanic, continuant el trajecte amb l’orquestra tocant a tot drap i de caps a la tragèdia.
No hem d´anar gaire lluny, busquem dintre nostre, defensem la nostra essència, i quan passem per un mal moment (que hi passarem) seguim endavant, perquè es molt difícil derrotar a qui no es rendeix mai.
Ara mateix ja estic traient la pols a la meva “xupa” de cuiro negre, i amb unes xapes i un retolador preparo un restiling adhoc per l’ocasió. També podria lluir una gran cresta de color vermell però en el meu cas particular seria passar-me d´optimisme, toquem de peus a terra 😊!
Josep Maria Garanger
Responsable de Gestió de persones a Sant Dalmai SAU
Membre del grup Gestió de persones