Fa anys que va sonant el concepte re-industrialització, sobretot en moments com l’actual, on en les darreres crisis tornem una i altra vegada a parlar aquest concepte.
Últimament, hem patit un greu problema amb els subministraments, que ha posat en relleu la forta dependència envers la indústria asiàtica. Alhora, ha provocat una hiperinflació en les matèries primeres. Hem patit també una emergència sanitària, que ens ha reiterat aquesta forta dependència exterior a la que ens hem d’enfrontar. La falta de subministraments ha afectat de manera transversal a bona part dels sectors: automoció, químic o sanitari, entre altres. Pocs rams se n’han lliurat.
Què ha fet Europa, i de retruc Catalunya, amb la seva indústria en les últimes dècades?
Tot i que la indústria segueix aportant el 20% del PIB a l’economia catalana, només fa una dècada en representava un 27%, (segons dades de PIMEC). Una dràstica davallada que ens hauria de fer reflexionar. Deslocalitzar semblava el més lògic, semblava fàcil, econòmic i ràpid. En conseqüència, durant els darrers 25 anys s’han anat prenent milers de decisions en aquest sentit. Ara, ens adonem del desastre i parlem de re-industrialitzar.
El teixit industrial d’un país no es construeix d’un dia per l’altre. La indústria porta el concepte del llarg termini incorporat al seu ADN. Per enfortir-la, fer-la créixer i que fructifiqui, és necessari planificar a 10-20 anys vista.
La indústria no és sinònim de passat: la Indústria 4.0 amb la digitalització i robotització, l’internet de les coses, la nova mobilitat, les energies renovables i tantes altres tecnologies, obriran nous mercats i requeriran noves capacitats industrials. Hem de decidir si volem jugar-hi com a país. La imatge d’una indústria antiga i, per contra, el sector serveis com a modernitat, és xocant. A vegades, la mirada simplista d’entendre com a modern el model d’explotació dels “riders”, sorprèn i ens pot portar a prendre decisions errònies en escollir quina direcció econòmica volem prendre com a país.
Què volem ésser? Quin model de societat volem? A qui admirem? Cal reflexionar, quan alguns només s’emmirallen amb grans empreses tecnològiques que evadeixen impostos i deixen poca riquesa al territori. Quin model d’emprenedors volem? Emprenedoria, al meu entendre, no és fer un negoci pensant en el valor pel qual vols vendre’l al cap de un o dos anys! Això, tot hi que és lícit, és especulació. L’emprenedor estima la seva idea, estima el seu projecte i el vol veure florir i créixer. La indústria, generalment va lligada a una emprenedoria a llarg termini, una emprenedoria per crear i no per especular.
La indústria, sobretot la nova indústria, ens condueix cap a tenir una societat més justa, més rica i més igualitària. Penso que no hem donat prou importància en la forta repercussió que té la indústria en la salut econòmica de la comunitat i del país. A més a més, quan parlem d’indústria, no pensem només en la gran indústria.
Indústria són també milers de PIMES i startups industrials que creen riquesa. La indústria és un gran motor que arrossega molts altres sectors. Ajuda a forjar la identitat d’un país i enfortir la classe mitjana, augmentant els seus estàndards de vida. Cada vegada que es perd una indústria i els seus qualificats llocs de treball, substituïts , en molts casos, per posicions amb salaris baixos, destruïm aquesta identitat i aquesta classe mitjana, construïda durant tantes dècades. Com menys industries tinguem localitzades en un territori, hi haurà un entorn menys atractiu per a posar-n’hi de noves.
La indústria ajuda a tenir un model de país econòmicament més sostenible i resilient, molt més preparat davant d’inestabilitats econòmiques. Cal tenir present que promou el foment de la tecnologia i la innovació, fet que repercuteix en el conjunt de la societat i en el seu desenvolupament. Contribueix també, a tenir un país menys depenent de l’exterior i molt més preparat davant les possibles turbulències econòmiques.
Demano que treballem entre tots per tenir i retenir aquí, al nostre país, aquesta preuada indústria. Per fer-ho, no només cal que invertim en infraestructures, en formació o digitalització – que també -, sinó que cal fer-ho planificant a llarg termini.
Quines infraestructures necessitarem? Quina formació? En quins sectors volem apostar? No pot ésser que cada nou govern implementi les seves pròpies receptes. Cal un consens de país i una estratègia pensada i estructurada entre tots els agents econòmics. Remem tots junts en la mateixa direcció!
Aquestes decisions sovint les deleguem únicament a la classe política, a la que reclamo aquesta visió a llarg termini. Ara bé, les empreses i els consumidors, com a agents econòmics, també hi tenim molt a dir en les decisions que prenem quotidianament. No ens menysvalorem, no pensem que les nostres decisions no tenen repercussió. Tot influeix, des d’una empresa decidint una inversió o bé un proveïdor, fins a les decisions que prenen cadascú de nosaltres quan decidim què comprem o bé a qui votem.
Catalunya ha progressat econòmicament i socialment en part gràcies a la seva indústria. Pensem a llarg termini: si enfortim la indústria, enfortirem el model de país i enfortirem la comunitat.
Llorenç Juher Adroer
Adjunt a Direccio General, Roberlo (Briolf Group)
Membre del grup Carlemanys Junior